Contra les paraules
Conec una cançó, una vella cançó de l'any 79, que parla del deure que hom té en un dia de lluita: sumar-se a la plaça, aixecar la bandera, cantar a la pàtria en un dia optimista. Un dia com un renaixement, com un sol de conquesta. En canvi, una absència, un motiu contrariat, una jugada dels sentits, no li permet actuar, finalment. Ja sabeu de què parle.
El meu deure avui també era aquest, com el de la cançó. La perplexitat i el desencís em revolta contra les paraules i engegue, ara mateix, el recurs dels serveis mínims.
Contra ells no, contra la part adversa de l'univers, aquella que fa dolor.
6 comentaris :
Hi ha una altra cançó que diu yo pisaré las calles nuevamente...
I continua Olga, de lo que fué Santiago ensangrentada...
La canta Soledad Bravo.
ok?
Príncep, jo conec la versió de Pablo Milanés. No em referia a la cançó en concret, sinó al fet que eixirem als carrers de València en arribar febrer, que les mobilitzacions no s’han aturat i que el moviment, encara que latent, és continu. Volia, amb el vers, encoratjar els ànims i vèncer el desencís.
Ja t'he pillat. Olga. Ja t'he pillat el puntet. Bons Nadals a tots i totes els creadors de Paraules nostres.
Les paraules sempre són necessàries.Tot i que hi ha moments que les paraules que sentim no ens agraden. Per això m'agrada aquest post, perquè em recorda aquell esperit de rebelia que potser en els nostres temps ja no hi és.
Bones festes!
Crec que no Príncep. Jo l'he sentida al Pablo Milanés. Potser si no és seua però...
Àngel
Publica un comentari a l'entrada