Converses amb el Bitxa

Al poc d'haver aterrat al poble on ara vivim, vam haver de fer uns papers a l'ajuntament. Encara avui em pregunte quina va ser la paraula que va prémer el ressort que féu possible aquesta inefable conversa. Em ronda pel cap que va ser la sospitosa després. El cas és que el funcionari en qüestió, monsieur Bitxa, ens digué:

-Sí, sí, em podeu parlar com vulgueu... en valencià...en català... Les dos llengües entenc jo.

Us estalviaré la primera part de la conversa per ser, malauradament, lloc comú en les nostres meridionals vides. De natural podem qualificar el transcurs d'aquest inici conversacional fins el tema, profundament estimat i visitat pels valencians, del totalavidas'hadit.

La meua parella, bo i ser una bellíssima persona, és posseïdora d'una genètica peculiar. I, així doncs, li va etzibar:

-Vosté recorda la Tia Doloretes? Vivia a cinquanta metres d'ací, al carrer del Moratall.

-Clar que la recorde.

-Doncs era la meua besàvia. I sap com li deia al que vosté diu flan? Doncs flam! Flam! Tota la vida s'ha dit... tota la vida s'ha dit...

Escac.

Digne d'admiració resulta, a hores d'ara, el fet de pensar que la meua parella i jo restàrem convençuts de la infalibilitat del nostre argument. Clarament no havíem entés la naturalesa del nostre adversari, sent com era -ara ho veig- un individu d'una espècie amb la qual, acceptem-ho, devem compartir no menys del 90 per cent de material genètic.

El cas és que el Bitxa es quedà pensant. Poc, tot s'ha de dir. I amollà:

-Voatros què dieu.... xocolata o xocolate?

-...

-En este poble, tota la vida s'ha dit xicolate.

Escac i mat.