Fil de veu

Porte uns dies colgada al llit. Al meu costat, la tauleta, atapeïda de metzines i beuratges casolans, m’ha assortit de tot allò necessari per superar la calipàndria: aigua de menta, llima, mel... i una pila de llibres, les lletres dels quals se m’emborbollen davant els ulls envidreïts.
Aquest estat febrosenc no és el més avinent per emprendre el camí de la lectura i endinsar-m'hi, en canvi, em permet, allitada entre el silenci dels llençols, regirar la memòria i pensar només en allò que em ve de gust. He tingut temps d’aturar-me als cantonets que els records encara no han cisellat per massa recents. I n’he fet balanç.

Vinc d’un altre estadi d’enfervoriment. La setmana passada, mentre anava paint el resultat de la manifestació que va desbordar els carrers de València vaig despertar-me al bell mig de la primera avaluació, amb el ritme frenètic d’amidar, comparar i corregir els exàmens i treballs de l’alumnat. Entre la paperassa que cobria la taula a la sala de professors vaig simultaniejar dues lectures on s’enllaçaven els meus quatre companys aparaulats. Al diari Levante, el tres de desembre, llegia una notícia sobre un projecte educatiu que Manel està coordinant al Ferrer i Guàrdia. Dos dies més tard em sorprenia la portada que Amadeu havia preparat per a l’allioli, on destacava el gest amable d’Àlex amb els seus fillets a la mani. Al mateix número, a la pàgina tretze, una extraordinària ressenya de l’exposició sobre la qual Begonya ja ens havia fet un tast al bloc. Els meus quatre companys de paraula damunt la taula. Vaig apartar la resta de revistes, de papers, i d’altres estris i vaig sentir-me orgullosa d’estar a prop d’ells.

Ara, entre l’aiguamel i l’eucaliptus, amb el fil de veu que em surt entre la roba del llit, reivindique el treball, la creativitat i la lluita diària dels aparaulats.