Els cotxes de Haydon

Crec recordar un comentarista quan es lamentava que en una foto del meu amic Haydon apareixien uns cotxes que embrutaven, per dir-ho així, una magnífica instantània d’una gasolinera, un d’aquells no-llocs que caracteritzen els espais contemporanis i que el mateix Haydon retrata amb poètica precisió. El meu amic li contestava que no li preocupava gens, això, que en vint anys el temps els hauria donat un pàtina de vaga inactualitat i de noblesa, i que col·locaria la foto en aquell llimbe on tots els anacronismes són prenys de poder evocador, enllà al reialme imaginari on la recança construeix el discurs del record i, com la mort, iguala a tots en la ratlla de la versemblança.
Versemblança, construcció dependent del temps i de l’espai, si en la fotografia és un factor decisiu, ho és també en la literatura.


Aquesta foto d’Eugen Smith provoca avui en nosaltres un efecte semblant d’alteritat i distanciament al que degué provocar en els lectors americans que la van veure quan es publicà en la revista Life en 1951. I tanmateix, molts de nosaltres, per allò de l’edat, podríem experimentar aquesta imatge amb una proximitat que li confereix tota una altra lectura, menys distant i més terrorífica: la paorosa estampa dels tricorniats rondejant per les places dels pobles per infondre el temor sobre el que se sustenta el poder. La distància en el temps o l’espai té aquest efecte sobre els signes: allò que és indicial esdevé simbòlic, per dir com el Peirce.
L’anacronisme compromet la versemblança en proporció directa a la informació que posseeix el receptor, i la informació del receptor està compromesa per la proximitat o llunyania d’allò representat. Un divertit exemple es troba en aquest article del tipògraf Mark Simonson: en ell revisa una sèrie de televisió americana, Mad men–que recentment he vist citada també en relació amb John Cheever–, ambientada en una agència de publicitat durant els primers anys seixanta: Simonson ressegueix l’ús que s’hi fa de les diferents tipografies i en troba uns quants, d’anacronismes, com aquest ús de Zapfino, obra de Hermann Zapf de 1998, en un anunci que se suposa és vora quaranta anys anterior.


Un problema no molt diferent és el que tenen les aclamades novel·les d’Stieg Larsson de la trilogia Millennium. A banda de les seues dubtoses, o no, bondats literàries, les dues primeres parts, Els homes que no estimaven les dones i La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, traduïdes al català per Columna, constitueixen una d’aquelles absorbents, addictives lectures que et fan vetlar perquè no trobes el moment de deixar els protagonistes en les angoixoses situacions en què es veuen embolicats. La seua gràcia es basa en el contrast entre un assenyat i políticament correcte periodista, Blomkvist, i la més extravagant Lisbeth Salander, personatge mòrbid i liminar, però que en ser confrontada a monstres que són la summa de la perversitat, no ens queda un altre remei que identificar-nos amb ella i la seua questa, en el fons més moralista i intransigent del que sembla.
En aquestes novel·les apareixen alguns cotxes de Haydon. Els bons, la Lisbeth, el Blomkvist, el Dag Svensson de La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, són maquers, és a dir, són usuaris dels ordinadors de la casa Apple. Entre nosaltres, els del Mac, aquest és el terme marcat, com en el gènere ho és el femení. El gènere no marcat, l’inclusiu, és el pc, i l’absència de marca maquera denota que tens un ordinador que corre windows. Per tant, com a bon maquer, Larsson va deixant marques clares de la seua condició amb detallades descripcions dels equips que usen els seus personatges, l’iBook, en el cas de Blomkvist, i el PowerBook, en el de la Salander:
“Va obrir l’ordinador PowerBook amb la pantalla de 17 polzades, el disc dur de 200 GB i 1.000 MB de RAM. Buit. Havia fet neteja. Allò no auguraba res de bo.” La noia… p. 706.
En Els homes… sabem que la Lisbeth s’ha comprat un PowerBook amb PPC a un 1Ghz. Deu tractar-se d’aquest model, el primer PowerBook de 17 polzades i que admetia ampliacions de RAM fins 1Gb. En canvi, en algun moment es fa referència al fet que es tracta d’un Tibook, és a dir, un dels primers PowerBook G4 que aparegueren, així coneguts per la seua carcassa de titani. Tanmateix, mai no hi va haver un model de titani de 17 polzades. El primer model de 17 polzades ja pertanyia a la sèrie dels Alubook, és a dir, els de carcassa d’alumini, que va ser llançat per Apple el gener de 2003, probablement en el moment en què Larsson estava escrivint la trilogia, i que va ser discontinuat en setembre d’aquell mateix any. El va substituir el model de 1.33Ghz, que es podia ampliar fins els 2Gb de RAM. Els PowerBook mai no va arribar a dur un disc de 200Gb de sèrie. Aquestes inexactituds resulten deplorables per a la versemblança, sobre tot si l’autor s’encabota a donar tantes explicacions detallades del hardware que usen els protagonistes.
Per tant, quan es va publicar la novel·la, el Mac de la Lisbeth ja era un cotxe de Haydon, desfasat a l’estacionament d’una gasolinera de Massanassa, però no tan desfasat com perquè el pas del temps l’haja fet esdevindre un Ford T o un Seat 600, ni tan sols un Saab 900, li haja conferit aquella mitja capeta de vernís nobiliari que dèiem que el temps acaba per atorgar.
Hi ha més inconsistències d’aquesta mena, en particular referides a la possibilitat d’entrar en un ordinador que es troba apagat, o a la dificultat d’instal·lar un boot, com l’anomenat Asphyxia en la novel·la, sobre Mac Os X, però no m’allargaré més. Si en voleu més, demaneu-me-les o busqueu-les vosaltres mateixos. Al meu entendre, Stieg Larsson ha jugat la carta d’introduir l’ingredient geek i ciberpunk en les seues novel·les, però amb poc de rigor i una certa ingenuïtat, com la de les víctimes dels hacks de Salander, dels quals fa burla. Un no pot comptar que el lector quedarà fascinat només per invocar el nom sagrat d’Apple i en acabant se les empassarà totes sense ni adonar-se’n: d’això se’n ressenteix la versemblança de la novel·la i tot el treball de construcció de la trama corre el risc d’assolar-se.
Les novel·les de Millennium tenen com a tòpic la violència de gènere, exposat dins els estrictes límits de la teoria oficial de la brutalitat del masclisme, del qual el tema de l’odi dels hòmens a les dones n’és una derivació. La primera novel·la justament pren el títol d’aquesta premissa i basa en ella bona part de la justificació ideològica i ètica dels protagonistes i de l’autor. Podríem demanar-nos si el contrari és cert, que les dones sí que estimen els homes.


També a Cuatro tipos podeu trobar el comentari de Tomas Gorria sobre Millennium.