Istambul
Ohran Pamuk parla de l'amarguesa que habita Istambul. Allà on mires, aquesta sensació es fa patent en la gent i en els paisatges com el fum i les boires que es mouen lentament en les aigües del Bòsfor. Potser hi ha una sensació que recorda la saudade portuguesa, barreja entre enyorança, melancolia i el desig de primaveres futures. Istambul és trista i sorollosa, creativa, perfumada, acollidora. Té les mans fredes, els dits entumits, els cabells voleiadissos i és amable i et parla amb una llengua impossible, amb els ulls foscos i riallers dels homes, amb el cant del muetzí, amb les mesquites silencioses. Aquesta ciutat esclata als ulls de qui s'atura una estona a contemplar-la. Com Pierre Loti, l'home que retornava una vegada i una altra, he tornat a València convençuda que Istambul m'esperava des de fa temps. Als carrerons dels barris occidentals de la ciutat, antiga residència de grecs i de jueus, habitada ara per grups migratoris de l'est de Turquia, he sentit coses que mai no havia sentit, entre el peix a la porta de les cases i les cases cremades, les botigues de joguines atàviques, d'andròmines amuntegades. Els homes aplegats en una mena de casinets bevent te i jugant a taula, la roba estesa del carrer, els carretons que arrosseguen amb quatre cresols rovellats, les dones amb mocadors al cap i dones de negre absolut, amb un petit clivell que els deixa veure el món. Cada racó d'aquesta ciutat és un secret i és una revelació. M'emporte l'olor del verat entre els dits, a quatre lires l'entrepà, ofert pel gest rialler d'aquell venedor del moll a Eminonu que, cada nit, cridava "veniu, veniu, tinc caballa fresca, amb tomaca i ceba, veniu".
Aucune capitale n'est plus diverse par elle-même, ni surtout plus changeante d'heure en heure, avec les aspects du ciel, avec les vents et les nuages -dans ce climat qui a des étés brûlants et une admirable lumière, mais qui par contre a des hivers assombris, des pluies, des manteux de neige tout à coup jetés sur les milliers de toit noirs. Et ces rues, ces places, ces banlieues de Constantinople, il me semble qu'elles sont un peu à moi, comme aussi je leur appartiens.
Oh! Stanboul! De tous les noms qui m'enchantent encore, c'est toujours celui-là le plus magique. Sitôt qu'il est prononcé, devant moi une vision s'ebauche: très haut, très haut en l'air, d'abord dans le vague des lointains, s'equisse quelque chose de gigantesque, une incomparable silhouette de la ville.
Pierre Loti, Constantinople, fin de siècle.
3 comentaris :
Que bé Begonya, aquestes Pasqües que estic a VLC he viscut el teu Istambul que es queda a la memòria amb la força dels 5 sentits. Per a mi és com viatjar en el temps i si damunt li posem la música del film Cruzando el puente http://www.golem.es/cruzandoelpuente/
Quina meravella de descripció! Has fet teua la ciutat i ens l’has feta nostra. He pogut ensumar, a través de l’aire dens del teu escrit, tots els perfums de l’orient.
Em sembla una excel•lent idea aquesta de bescanviar la passió del nostresinyor per la passió turca.
Toni, vaig veure Contra la paret del mateix director d'aquesta pel·li de què parles i em va posar a mil. M'alegre de veure't per ací. El viatge pasqüero ha estat realment encisador.
Gràcies, Olga pel teu èmfasi. Crec, però, que les meues paraules es queden curtes. Qualsevol descripció o qualsevol intent de trasmetre les mil i una sensacions que se t'enganxen en aquella cruïlla de gent i de llengües i de cultures, no és prou, mai no pot ser prou. Penjaré més fotos al flickr.
Publica un comentari a l'entrada