Juliet Jones a Russafa
Just cinquanta anys després hauria de sentir dir a l’home “És la segona cesària” a la porta de la maternitat, consumiríem un ducados rere un altre i esperaríem, com esperen els hòmens, que nasqueren els nostres fills, les nostres filles. Stan Drake engega l’encenedor del seu flamant Corvette. Acaba de seure al seient del copilot. Alex Raymond, amb qui ha intercanviat la posició, prem amb decisió l’accelerador i l’empenta dels quatre-cents cavalls de potència del motor aplanen el Drake contra la tapisseria. No li dóna temps a posar-se el cinyell de seguretat i el vent fa saltar guspires del seu Lucky Strike. Prenen un parell de revoltes. Els pneumàtics grinyolen. En superar un canvi de rasant inadvertit, el Corvette inicia el vol. Drake veu com s’enlaira el plomí que hi havia sobre la guantera, un Guillot del 190, i se n’adona que ell mateix sura ingràvid, com anys després haurien de surar els astronautes en òrbita. Mentre el passa de llarg, veu l’arbre contra el qual s’estavella el Corvette amb el seu pilot. Drake continua el seu vol.
Drake va preferir durant vint anys el plomí Guillot del 190, però una modificació en l’aliatge del metall que s’hi utilitzava el va fer canviar-se al Hunt del 102. Aleshores, potser per la poderosa influència de la tira còmica Terry and the pirates, de Milton Caniff , la majoria entintava amb pinzell. Una vegada, Raymond va dir a Drake que les taques negres servien de pausa per a la vista, que permetien alentir el discórrer de l’ull per la tira: “Són llacunes de quietud, Stan”. Tretze anys després, el mòdul menat per Neil Armstrong hauria de trepitjar el Mar de la Tranquil·litat.
L’home aniria mal afaitat. Probablement jo també, amb el regust acre del tabac, de l’ansietat, de la nit en blanc, de la llum del dia estrany en què hauré de ser pare. “El malparit” diu el metge a Drake quan li retorna el sentit, “és la quarta vegada que l’hem hagut d’atendre aquest mes. Però ara ho ha aconseguit”. Drake se submergeix en els llençols pintats de l’hospital i es queda endormiscat de nou. La llum del dia avançarà i il·luminarà la gespa dels parterres, sis pisos més avall, cinquanta anys després. “Dorm un poc”, diré a Magda i me n’aniré a buscar on ha anat a parar ma filla.
Com cada dimecres a la vesprada, Úrsula és a les classes de Paula, al barri de Russafa, on fan danses, teatre, moviment. Com que no paga la pena tornar a casa, faig temps durant l’hora que dura l’activitat. A vegades, si fa fred, faig un te al bar del cantó i llig. O prenc notes per als posts de LPN. A vegades m’acompanyen Begonya o Manel, que viuen al girar el cantó, i la fem petar. Plou, però m’acoste a Bosco, al carrer Cadis, amb la idea de mirar una pedalera per a la guitarra. Hi ha massa gent i no tinc ganes d’esperar. Torne cap al mercat de Russafa i passe per davant de Gotham. Hi entre. No hi ha ningú, llevat del depenent. Me mire els còmics i valore l’assortiment i l’orde en què estan disposats. És una llibreria petita i, com totes les especialitzades en còmics, hi ha el merchandising habitual: ninos i figuretes dels personatges més mediàtics i, per tant, més comercials, en un modesta proporció. Al lloc de les novetats hi ha l’omnipresent embalum de volums diversos de Watchmen. La immediata estrena de la pel·lícula basada en aquesta historieta ha despertat les expectatives de vendes i se succeeixen les reedicions, les edicions de luxe i la publicació de volums complementaris, com ara L’art de Watchmen. I això, i allò. M’adrece al fons de la llibreria i em trobe un prestatge amb edicions originals americanes. M’atrau el primer volum de Tom Strong, a un preu més barat que en Amazon, però, sobretot, una reedició del Juliet Jones, d’Stan Drake.
Trobaré mon pare i li diré “Ja ets iaio” i es contindrà com podrà. Quaranta anys abans, quan tinga calentura i m’estiga al llit, em durà aigua de Vichy Catalán de la farmàcia i un llibre de la sèrie magenta de l’editorial Dolar, i un altre de la sèrie blava. Mentre sent les picoretes de les bombolles al paladar, coneixeré la Julieta Jones, el Rip Kirby.
Ara s’estilen els plomins G-Pen, perquè els usen els dibuixants de manga. El 6 de setembre de 2002, trobaré el camí que condueix a la sala de neonatologia i, dins una càpsula espacial, hi haurà l’Úrsula, en quarantena després del seu vol espacial.
Vegeu també: The rules of attraction i La última carrera
5 comentaris :
M'has deixat sense paraules. Quina meravella de post! M'hi he quedat entrapada sense remei. Ara mateix l'imprimiré i l'enganxaré per les parets. Possiblement, passades unes hores recupere les meues paraules, de moment em quede amb les teues.
El barret, mestre.
Juliet Jones passejant-se pel barri, les teues anotacions, el te, el tetot, la nau espacial solcant l'espai i el temps, els anys, el sis de setembre, la llum...
L'assemblea al Lluís Vives, la vaga de dimarts, els ànims que reviscolen, traem el bistec del congelador, pensem l'educació i l'ensenyament públic, la reunió de demà al curro en què hauré revifar energies...
I visca sant Jordi!
Si no et fa res, Amadeu, em quedaré a viure al teu post. Enderiada a llegir una vegada sí i una altra també cada renglera, amb un desig d’aturar l’any que ara en farà set o cinquanta-set. No em canse de mirar el descapotable amb final tràgic aquell dia plujós. Tampoc no puc deixar d’observar rere el vidre de la capsa-bressol, del bar del cantó, de l’aparador de la llibreria. Encara estic afectada. M’acompanyen el rime pausat de Jeff Buckley o de Cohen i les teues paraules. És el millor relat d’amor que he llegit darrerament. O mai.
preciós, camarada
Gràcies, amics i amigues. Olga, m'has fet riure, així que doble ració de gràcies per a tu.
"De petits, totes les impressions i percepcions que tenim són fresques i noves, però a mesura que ens fem grans ens desconnectem de la realitat. Percebem menys impressions, i aquesta és una de les raons per les quals el temps sembla que passa més ràpidament."
Steve Taylor, via Es muy de comic, un bloc que cada vegada m'agrada més.
Publica un comentari a l'entrada