The way you look tonight
Aquesta és una cançó que sempre m'ha agradat especialment. És d'una simplicitat extrema i d'una profunda falta de pretensió... però em resulta deliciosa.
He de reconéixer que hi influeix el títol. Però no per la traducció real, que podríem transcriure com que guapa estàs aquesta nit o així. No, el meu inglispitinglis em va proporcionar ja fa molt anys una imatge més poderosa: el teu esguard, aquesta nit. I sempre que escolte la cançó, pense en aquest esguard femení.
···
Mireu la partitura:
Uns pocs compassos amb un punt climàtic a l'inici del cinquè i format únicament per dos motius musicals
No cal gaire més.
...
VERSIÓ 1
Ací teniu la cançó en l'escena original. Cantada pel gran Fred Astaire. Per cert que cap, dic, cap dels meus alumnes de segon d'eso coneixia el Fred Astaire. Vaig mostrar la meua sorpresa i una alumna deixà anar "és que jo encara no havia nascut!". Caram, jo tampoc. I em pregunte per què conec jo el Fred Astaire si jo no havia nascut?
Hi ha una cosa divertida. Si heu mirat el vídeo haureu vist el Fred mirant cap a dalt amb cara de babau. Qualsevol sap que això indica enamorament, tat? Errada! És un pur codi. Els meus alumnes, sense excepció, em feien una de les dues següents preguntes:
b) és cec?
Si, com imagine, heu entés perfectament que l'amic Fred estava enamorat de la Ginger, vol dir que pertanyeu a una altra generació. No teniu res a fer.
VERSIÓ 2
Aquesta versió té molt d'èxit entre el meu alumnat. Als xics els fa molta gràcia el saxofonista de l'inici (l'ocellet, li diuen). A les xiques els encanta aquest crooner alla matt dillon. Això del matt dillon ho dic jo, és clar, que sóc d'una altra generació que el meu alumnat.
VERSIÓ 3
I acabe amb la millor. Una versió de la billie holiday que comença amb una sèrie d'instrumentals que posposen, i emfasitzen, el plaer de l'entrada de la cantant. Per cert que els meus alumnes d'una altra generació coincideixen amb mi en aquest punt.
Són un encant els meus alumnes.
4 comentaris :
A mi la versió que més m'agrada és la segona, la de Michael Bublé, la veu del qual m'ha deixat flipat per la seua naturalitat. Sembla un cronner ben interessant i no el coneixia abans. A més, a aquests stàndards els senta sempre bé aquests arranjaments sincopats de bossa nova.
La mirada de Fred Astaire és un mudra: ajuda a prendre consciència del plexe solar. Si vos fixeu, Michael Bublé arrufa també les celles per a bloquejar el sisé xakra, també conegut com a tercer ull, la qual cosa deu guardar relació amb la pinta o planta de devia fer aquella nit Ginger Rogers amb el cabell ensabonat i aquella bata.
Fred i Ginger em provocaven mal de panxa quan era més jove. Ara que quasi tenim la mateixa edat, fins i tot els trobe sexy, sobre tot quan la Ginger voleia les faldes i ensenya les cames. Ara que, per a cames formidables, per universal consens, s'imposen les de Cyd Charisse.
A casa, escoltem sovint la versió que Rod Stewart va incloure al recopilatori de grans èxits americans, tot i que per a mi no és la millor. Si hagués de triar em quedaria amb la veu de Tonny Bennett i la presència a l’escenari de Michael Bublé. Aquest darrer, té el cabell tallat alla Matt Dillon, d’acord, però té un aire tan paudebonià que em captiva i m’enamora. Jo em quede amb les seues cames.
De menuda, les pel•lícules de Fred Astaire em deixaven bocabadada, sobretot quan desafiava la gravetat de la terra i ballava per les parets i el sostre. Ara, les veig amb uns altres ulls.
olga: estàs feta una adolescent.
amadeu: vaig conéixer la cyd quan era jo jovenet i veiem aquesta pel·lícula dia sí i dia també a ca ma mare. Memorable presentació de la xarís:
Cyd Charisse
torne del cor de l'islam a Europa i vos trobe immersos en coreografies del més pur estil xavacano del memorable vine ací... pa mori'se.
M'agrada, però, aquest the way you look today! :D
Publica un comentari a l'entrada