Més que dos clubs

A les acaballes dels anys noranta, és adir, a finals de segle i de mil•leni, vaig treballar a partir d’un documental emès per tv3 no feia gaire temps, la cohesió i la tasca de grup amb una tutoria d’alumnes desmotivats. El reportatge, encoratjador, descobria com un grup es compactava a partir d’uns signes d’identitat, d’uns símbols i d’un esforç comú. Va ser el meu primer contacte amb l’equip de rugbi a quinze de Perpinyà, un amor a primer cop d’ull.

D’aleshores ençà no he perdut l’ocasió de resseguir la singlada dels arlequins tot i que no en sé molt bé encara què dimonis és un "assaig". Però les grades i llotges curulles de gent apassionada, amb un daltabaix de quadribarrades onejant mentre se sent l’Estaca és un espectacle que ultrapassa qualsevol coreografia seràfica i que, personalment, em fa prendre el vol.

Aquest dissabte, després de cinquanta-quatre anys, la USAP s’ha emportat "el planxot" cap a casa. A l’Estadi de França, el més representatiu del tarannà gal, la festa ha estat catalana, com fa uns dies també ho va estar a Roma. El Barça amb el triplet i la USAP amb l’escut de Brennus, trofeu que s’atorga a l’equip guanyador de la lliga francesa de rugbi quinze, són més que dos clubs.

Tots els camins porten a Roma i París ben bé val una missa.