Poesia i alliberament

Quan als mitjans de comunicació es fan anàlisis i balanços de les passades eleccions al parlament europeu, no fan més que donar-hi voltes i més voltes, bategen amb els noms d'escassa cultura i excés de conservadurisme la mare i el pare d'aquesta paradoxa actual de polítics imputats i premiats. Quan els escriptors denuncien l'absència de l'ànima de les coses que passen o que no passen, la manca de credibilitat en tot allò que pregunten els uns i que responen els altres. Quan no hi ha res de nou, la poesia reprén la paraula, la cultura sosté encara una flor blanca a les mans. Nits com la d'ahir en què es presentava el llibre de Jaume Pérez Montaner, Solatges, fan que hom recupere l'horitzó clar de la llibertat. Bons temps per a la lírica, peti qui peti.




que sempre torna

Llàstima de país amb líders mentiders,
amb fanàtics botxins que dominen les trones,
que ignoren els seus savis o els volen fer callar.

Llàstima del país que alça només la veu
per ferir el germà, per lloar l'opressor,
per exaltar el pinxo com si fos un heroi.

Llàstima del país i llàstima del poble
que oblidant la justícia del gaudi solidari
pensa només en ell amb la panxa contenta.

Llàstima del país que oblida el seu llinatge,
que perd la seua llengua o només la recorda
per a ofrenar la glòria de gestes il·lusòries.

Llàstima del país que pels diners es ven,
que balafia els camps dels seus avantpassats
i en asfalt i rajols converteix el paisatge.

Llàstima del país i llàstima del poble
que deixa que els seus drets siguen anorreats
pels lacais de les rates al servei del poder.

Llàstima de país que ha perdut les idees:
un poble de corders als seus pastors submisos
que sens recança els duen recte a l'escorxador.

Solatge Jaume Pérez Montaner. Premi Benvingut Oliver 2008.
Perifèric edicions.

Doncs mentre anava camí de l'escorxador, pensava que si l'Estellés estigués viu, escriuria avui uns versos com aquests i soparia amb nosaltres, beuria vi, alçaria la copa per la poesia i l'alliberament, que potser tot és una mateixa cosa, i es cagaria en la mare que els va cosir el vestit de nàixer.
Potser fa massa dies que la pura resistència ja no és prou. Vages on vages, l'aire put a mentida. I no voldria escriure aquestes paraules, però trobe que va quedant una mica lluny l'edat de la ignorància i de la innocència. Pardi!