Au, Amparito

Aquest text és un esborrany de fa un mes, potser més, i que publique ara tal i com està, perquè crec que ja no acabaré de donar-li una forma més polida.


La nevera està dient adéu. La vam comprar perquè era la més estreta del mercat i entrava en un racó de la cuina que semblava fet a mida. No ens importava, aleshores, la renúncia a una capacitat major, si sopàvem molt fora i dinàvem poc a casa. Era l’època que compràven la llet en packs de 200 ml., com els que compren als nens per berenar, perquè amb els de litre se’ns feia agra. Mai no ha funcionat bé del tot, ni tan sols quan era nova. Sempre ha fet aigua i s’ha embrutat amb massa facilitat. Ara la porta es despenja i per tancar cal alçar-la perquè encaixe. Em passa un poc allò que deia Faulkner que, per a la canalla, quan s’emmalalteixen els ancians ja és com si hagueren deixat de viure i que la mort, quan finalment arriba, només fa una neteja de l’atmosfera, perquè no cal eliminar allò que ja ha marxat. Si aquesta afirmació, o qualsevol altra, la fa un polític, un sospita que menteix, que s’ho inventa, o que potser un assessor apurat s’ho ha llegit en un llibre d’autoajuda. Però no sé d’on s’ho va traure això Faulkner. El cert és que al tanatori de Tarongers on jeia Amparito Boix Palanca me’n vaig recordar quan José em demanà com s’ho havia pres ma filla Úrsula, la mort de la iaia. Dos dies abans havíem estat a l’hospital, al Clínic, a petició d’Úrsula, a visitar-la. La iaia li havia demanat: “Com estàs, nena?” i ella, de sobte, li va amollar, com si la renyara: “M’he passat tot el matí plorant per si et mories”.

Amparito era una gran cantaire i se'n sabia mil facècies rimades de l'antigor. Fins i tot una vegada van vindre de la televisió a enregistrar-les. Hi havia una extraordinàriament llarga que narrava la vida de Sant Vicent, amb tot de personatges bíblics que conversaven en vers entre ells. La que més m'agradava era aquella que feia:

D'allà dalt de les muntanyes
abaixava un borreguet,
amb les potetes blanquetes
i en la boca un clavellet.
I abaixaven bous i vaques,
i gallines amb sabates,
i bous amb caparrutxet.

I per damunt de totes hi havia el Noo, nooo, xixet…, que ja havia penjat ací fa temps.