Bona tornada

Jo me’n vaig anar sense dir-ho. De camí cap al sud anàvem escoltant la ràdio. Algunes emissores comentaven de bestreta la pel•lícula que aquell dia s’estrenaria; d’altres espicassaven les despulles mortals d’un partit corrupte. Només una feia veure que li feia venir salivera a la boca el tedèum, tot lloant Déu i agraint que el bisbe de València consagrara la mesquita major com a catedral el dia que Jaimeprimero va entrar solemnement a la ciutat. Te Deum laudamus.

Vaig escollir d’escoltar aquella que parlava sobre la nova pel•lícula d’Amenàbar. Van penjar-li l’etiqueta de molt bona realització tècnica però carent de sentiment, sobretot pel que fa al treballs dels actors joves. No vaig voler escoltar més. Volia arribar verge a la sala de projecció. Així que vaig aguantar estoïcament el relat d’aquella altra que exaltava la regidora del partit de l’oposició (?) que, per rigorós torn rotatori, era enguany l’encarregada de portar l’ensenya. Ella va confessar el secret del seu èxit: havia assajat repetides vegades la baixada i el posterior trasllat en processó per a la qual cosa havia donat moltes voltes a un pati amb un pal de pes semblant al que sosté la coronada, tot guardant l’equilibri. Els comentaris sobre el resultat de tan delicat assumpte eren d’un embadaliment excessiu. L’enaltiment de tan elogiada fita raïa en no haver inclinat la reial senyera ni un grau en ésser abaixada pel balcó de l’ajuntament. Ho havien fet verticalment, com cal. Ja no podia més. Vaig buscar desesparadament un poc de música. In te, Domine, speravi: non confundar in aeternum.

Avui he tornat a casa, després d’un llarg cap de setmana farcit d’incursions, de les quals us parlaré més endavant, al món clàssic i racionalista, no exempt però de sentiments. Allunyada cada dia més de l’església, fent apostasia dels poders que ella abraça, convertida completament a l’hypatisme, torne. Com ho fa també avui el discòbol al British Museum, o Ricarditocosta a la seua terra després de fer el camí de sant Jaume.

Avui, al si d’una societat fanàtica, que no es qüestiona res; amb una majoria que creu, com fa més de quinze segles, en polítics parabolans; nosaltres esperem un veredicte i unes properes vacances.