Estellesianament
La mateixa fam i la mateixa por. La mateixa lenta tristesa. Estellés va nàixer, amb una diferència de vint-i-quatre dies, el mateix any que mon pare. Els mateixos infants jugant a la placeta darrere d’un baló. El mateix soroll ensordidor de la Pava. Moltes morts petites. Moltes nits sense dormir mentre feia versos o números per arribar a final de mes. Tot calculant sobre el paper com fer front a tants anys de misèria, de fam i de por.
El primer contacte personal que vaig tenir amb l’Estellés va ser a l’Aplec d’estudiants del País Valencià celebrat a l’institut Josep de Ribera de Xàtiva l’any setanta-vuit, poc abans havia llegit el seu Llibre de meravelles. Un parell d’anys més tard vaig tornar a compartir amb ell temps i espai en una breu i intensa estada que féu al Clot del Moro de Sagunt. Després, ja de lluny, alguns aplecs, recitals, homenatges. Algun intent de seducció entre amics amb Els amants recitat a cau d’orella. La carn vol carn. Cada dia el seu record, la seua força. I cada nit, com una oració, els seus poemes. La conca entre les cames, el rosari en familia.
Mon pare conduïa un camió i jo l’acompanyava sempre que podia. Cada viatge era una llibreta oberta amb pàgines en blanc que anava emplenant a mesura que féiem quilómetres i travessàvem el mapa amb retoladors. Pobles amb noms difícils de recordar, amb regust d’antiguitat. Sempre al nord. Ara, sense ell, refaig el camí trontollant des de dalt del camió cada vegada que llig l’Estellés o faig cap al nord.
Voldria conduir un camió, de nit,
per França, per León: voldria anar a Arévalo.
Tout est mort en Europe -oui, tout- même l'amour.
Creuar de nit Arévalo, de nit i en camió.
Tordesillas, Arévalo, Astorga, Rodrigatos
de la Obispalia, i més endavant Villalibre
de la Jurisdicción.
Burjassot, 1953
València, 1957
7 comentaris :
Avui, quatre de setembre, diada estellesiana, he menjat bullit valencià, peix i pimentó torrat i una llesca de meló de tot l'any. Productes de la terra.
Després he tornat a llegir els poemes del Coral romput.
"Anomenar-te és ja la llum", que diria el poeta. Olga, et posava falta des de fa massa. Per sort, apareixes en aquest dia que, a partir d'enguany, reivindicarem, amb la taula ben parada.
Besets, amiga!
Potser jo em faré per sopar un pimentó torrat. M'abelleix la idea.
Olga, eixe pimentó torrat amb l'olli cru que regalima sobre la carn mollar és una delícia, com el teu escrit.
B7s
I també va nàixer només 4 dies abans de mon pare. Ja et pots imaginar que moltes d eles vivències que espliques em són en certa mesura compartides.
Estarà sempre amb nosaltres.
Has fet un post molt bonic, com sempre. Això d'explicar la pròpia vivència de l'Estellés li afegeix un punt personal ben interessant. M'agrada molt com escrius. Ja ho saps. Salutacions
Publica un comentari a l'entrada