dilluns, 17 de gener de 2011

Més de Mil cretins

A quin estat de bonhomia i d’irremeiable tedi ens veuríem abocats sense l’existència dels cretins? Com podríem sobreviure en un món on aquesta estirp de nicis brillara per la seua absència? Ací, a ca nostra, ens resulta difícil d’imaginar ja que el cretinisme és una malaltia que s’estén i s’encomana sense guariment possible. No hi ha antídot que ens n’allibere.

El cas és que no es tracta d’un mal endèmic exclusiu d’una àrea geogràfica determinada, de cretins en podem trobar per tot arreu. En desconeixem les soques, tampoc no sabem quina causa origina les brotades ni a què respon la seua propagació. L’única cosa ben certa és que els darrers anys la malaltia s’ha disseminat amb tanta rapidesa i en són tants els afectats que la preocupació per l’epidèmia ha trasbalsat el marc de la medicina.

L’augment imparable dels nombre de cretins amoïna també d'altres sectors de la població llecs en solucions asclepianes. D’aquest capficament s’han fet ressò molts autors al llarg de tota la història de les literatures. Un dels darrers escriptors que ha mostrat la seua inquietud envers els afectats per aquesta malaltia sense tractament específic ha estat Quim Monzó. Al seu llibre Mil cretins, publicat per Quaderns Crema l’any 2007, recull el testimoni de quinze històries diferents sobre l’estupidesa humana.

El senyor Beneset, amb caminador i rouge als llavis, observa el seu fill a la residència geriàtrica, mentre aquest s’estima més callar per no haver d’involucrar-se en xicotetes tasques que facilitarien la vida al pare. Incomunicació. Una retrobada després de cinc anys i les cabòries al voltant d’una malaltia l’empeny a acceptar el que fa temps no volia. Desamor. Dissabte és un bon dia per a fer neteja i, tret el davantal, descansar una estona a la cafeteria del carrer Balmes. Destrucció. Ho compartien tot, també un pis llogat al carrer Cubí, a seixanta segons de "tenir-la a dins". Els records i els somnis es barregen amb orgies i paternitats. Mirar per la finestra, abstreure’s i res més. Una lloança treta de context i exageradament utilitzada esdevé una llosa pesada. Importància desmesurada de foteses. Ambició. El pare i la mare, al geriàtric, han decidit suïcidar-se. El fill, a la casa on vivien feia poques setmanes els pares, repassa l’inventari d’andròmines i records mentre espera l’arribada de la primavera. Maria s`hi nega en rodó a seguir el projecte esbossat per Déu davant d’un arcàngel desconcertat. L’escriptor s’aferma al pla d’escriure un conte en trenta línies, ni una més. Els esforços de la contenció. Vita brevis. La rigidesa de l’educació fa que el Toni es desagne davant el posat rigorós del mestre que no l’escolta ni el veu. La princesa no es desperta amb el bes del príncep, el qual insisteix fins que és ell qui es queda adormit sense saber que ningú vindrà mai a despertar-lo. La primera claror del dia arriba desprès de passar les nits llegint. L'insomni i els retrets per adormir-se finalment. Enllà de la nafra? A la recerca d'etratagemes. Vaguetats. L'obcecació pels regals d'aniversari provoca que aquests s'arrengleren al prestatge superior de l'armari conjugal. L'ordinador fa que la Marta enyore fins i tot la televisió i el "tresillo". A la plenitud de l'estiu una autèntica família nombrosa celebra una festa amb petons, fotografies i més petons. Mentre el noi enganxa cartells, la dona els arrenca. Cadascú el seu paper. Petites venjances o aplicació de la imaginària Llei dels Cinc Segons. La reserva del dret d'admissió no funciona davant dels cops accidentals provocats pels nouvinguts amb carpetes de l'institut de medicina tradicional xinesa. Xiatsu.

Ara Ventura Pons n’ha produït i dirigit la versió cinematogràfica, com ja va fer amb “El perquè de tot plegat”. L’estrena serà el proper 28 de gener, data que coincideix amb el 25è aniversari de la productora, Els Films de la Rambla. Si en voleu fer cinc cèntims podeu veure un tràiler de la pel•lícula. Si, a més a més, us preocupa la remota possibilitat de l’extinció de l’espècie cretina, podeu unir-vos a la plataforma “Save the cretins” que s’ha engegat a la xarxa per tal de garantir la supervivència dels milers de cretins que ens envolten. Tot i que la malaltia s’estén amb rapidesa hem d’assegurar-nos la pervivència de les soques. Penseu en algun dels eslògans de la campanya, per exemple,“en un món sense cretins ningú mai us faria la rosca de manera indecent”. O simplement penseu en la importància de sentir-nos diferents.

4 comentaris :

Pepe ha dit...

Compte amb els cretins, que tot i que ens poden fer alguna gràcia o moure certa commiseració, al seu rerefons pots trobar-te el fatxa més fastigós i cruel que ensumar-hi pugues.

Olga Gargallo ha dit...

Ja ho crec que sí. Aquestes qualitats solen anar unides.

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

Em remet al clàssic: "Escopiu a la closca pelada dels cretins".

Olga Gargallo ha dit...

Quanta, quanta raó, Papasseit! I quina manera més encertada de posar punt final al post, Manel!
Escopim!