dissabte, 14 de maig de 2011

Amulet (i totes les metàfores del món)

Torne a Bolaño. Ara amb Amuleto, que l'autor signa l'any 1998 a Blanes. Com a Los detectives salvajes i a la resta de la seua narrativa immensa, episodis de la vida dels personatges que aquest escriptor xilé va crear tornen també. Episodis que són excuses per revisar altres episodis polítics, socials, literaris. Ara és el torn d'Auxilio Lacouture, la mare de la poesia, testimoni d'un part, espectadora del naixement de la Història contemporània de Llatinoamèrica, amagada als lavabos de la Facultat de Filosofia i Lletres durant l'ocupació policial a la capital mexicana del 1968, en el marc d'unes jornades de repressió del moviment estudiantil decretades pel sinistre Díaz Ordaz. És la històra d'un crim. I és una història protagonitzada per una dona vital. Uns quants dies amagada en un lavabo es transformen en el túnel per on transcorren els anys viscuts, els que vindran i totes les metàfores del món.




(...) "lo que la pintora me muestra es un preámbulo, una escenografía en la que se va a desarrollar una escena que me marcará con fuego, o no, con fuego no, nada me va a marcar con fuego a estas alturas, lo que intuyo más bien es un hombre de hielo, un hombre hecho de cubos de hielo que se acercará y me dará un beso en la boca, en mi boca desdentada, y yo sentiré esos labios y veré esos ojos de hielo a pocos centímetros de mis ojos, y entonces desfalleceré como Juana de Ibarbourou y musitaré ¿por qué yo?, coquetería que me será perdonada, y el hombre hecho de cubos de hielo pestañeará, parpadeará, y en ese pestañeo y en ese parpadeo yo alcanzaré a ver un huracán de nieve, apenas, como si alguien abriera la ventana y luego, arrepentido, la cerrara abruptamente diciendo aún no, Auxilio, lo que has de ver lo verás, pero aún no.

Yo sé que ese paisaje, ese valle inmenso con un ligero aire de fondo renacentista, espera.

Pero qué espera?"

Amuleto, Roberto Bolaño. Anagrama (pag. 94)

3 comentaris :

Pepe ha dit...

Vaig llegir els Cuentos de Bolaño com a preparació a les seues novel·les, i, tot i que m'agradaren, doncs encara no m'he fet l'ànim. No sé ben bé qual pot ser la raó, però sens dubte té molt a veure el que mentre el llegia, ni el Rulfo ni, sobretot, l'Onetti em varen deixar tranquil.

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

L'encertes, Pepe, Rulfo i Onetti sobretot i, com en tot escriptor vertaderament gran, tota la literatura passada pel tamís d'una veu irrepetible. Jo vaig devorar aquests dos monuments narratius que són Los detectives salvajes i 2666, la incabada-inacabable. Bolaño és abans que res un gran poeta (La Universidad Desconocida) i alça tota la seua arquitectura amb els seus materials imperibles.

Begonya Mezquita ha dit...

Amic Pepe, vici-clista vital, com diu el Manel, la poesia de Bolaño no té desperdici, versos estranyament vius. I pel que fa a les dues grans novel·les, guarde la lectura de 2666 per a ben aviat, entre el sol i el meu cor. Salut.