dijous, 19 de maig del 2011

Posar-hi el cos

Quin és el preu que ha de pagar un poble per fer que els seus afanys llibertaris es facen realitat? Per mirar alguns exemples recents, en les mobilitzacions dels treballadors i treballadores gregues contra els ajusts que ha imposat la UE i l’FMI a canvi del rescat financer de l’Estat i els bancs, hi ha constància d’almenys tres morts, i això no ha sigut prou per aconseguir els seus objectius: aquests dies, personatges com Strauss-Khan i Angela Merkel s’havien de pensar noves exigències en retallades i privatitzacions per al poble grec. Mentre tant, en la revolució del lotus, a Egipte, un moviment que, provisionalment, podem qualificar de guanyador en la mida que ha aconseguit alguns dels seus objectius, les xifres varien, segons les fonts, entre els 384 i un mínim de 846 persones mortes. Donant per bona aquesta darrera xifra, per ser més recent i perquè ha estat elaborada per un comité de juristes per encàrrec de la Fiscalia general, un podria dir que cal posar-hi el cos fins arribar a una xifra de morts violentes inferior a mil però sempre superior a tres per a aconseguir remoure l’estat de les coses públiques.
Anit tenia temor per les persones de la plaça del Sol de Madrid. La prohibició de la reunió, no fóra que poguera influir en la decisió del vot d’algú que passara per allí, junt amb l’antecedent del desallotjament de la matinada anterior, feia versemblant la possibilitat d’una resolució violenta. Afortunament, el ministre Rubalcaba ha demostrat un poc de trellat i sembla que ha ordenat a la policia que no hi intervinga.
En la València barraqueta que vivim, la dimensió del moviment és molt més d’espardenya. La nit passada, Rita, com que la policia no actuava, va enviar el camionet de la neteja a arruixar durant tota la nit la plaça de l’Ajuntament, on hi ha un grapadet d’acampats.
Ahir també, davant les Corts valencianes, els sindicats de l’ensenyament havien convocat una concentració, la tercera, contra les retallades en educació, les que han sigut i les que vindran. Segons Las provinvcias, que en la edició impresa acompanya la notícia amb una foto meua, hi havia prop de 300 persones. Segons els sindicats, n’érem 3.500. En qualsevol cas, una molt modesta xifra perquè es justifique, per ara, que comencen a matar-nos: si ens hagueren mort a tots els que vam anar-hi a posar el cos, segons Las provincias,  probablement no haguera sigut prou per fer canviar el rumb a un govern valencià que, previsibliment, renovarà i incrementarà la seua majoria el proper diumenge. Ja me’ls estic sentint, entre visques a la Geperudeta, mentre invoquen que l’autèntica i real democràcia és la que ells encarnen per manament del poble.



«El poble és culpable també», deia l’altre dia el pedagog José Gimeno Sacristán en una entrevista que li férem per a l’Allioli, entre glop i glop de Vichy Catalán. Jo també me'n vaig demanar un, de Vichy Catalán, i el vaig assaborir com una delícia infantil. Quan em queia malalt de menut i el doctor ordenava dieta, en ma casa compraven delicatessen com pernil dolç –jamón de york, li déiem realment–, iogurt i Vichy Catalán, aleshores de venda només en la farmàcia. El poble és responsable també, a més de víctima secular, d’atorgar legitimitat democràtica a aquells grups que després exerceixen el poder com si administraren un cortijo.

1 comentaris :

Pepe ha dit...

Fa temps que pense que som en una mena de camí sense volta enrere. Som molta gent, fins i tot massa gent, i els mitjans ens han posat en contacte. Pocs són al món occidental els que no han sentit parlar de la Declaració dels drets humans, d'això que el futur passa necessariament per polítiques socials o per la submissió esclavista com a resultat d'una guerra descomunal. La segona opció podria ser un daltabaix similar a la caiguda de l'Imperi Romà però a lo bestia, i pel que sé de l'Alta Edat Mitjana que no em busquen per a cantar gregorià. Per cert, els remeis a casa meua passaven pel pa torrat amb oli i sal, quedar-me estès al damunt d'una hamaca plegable mirant el meravellós sostre del menjador amb totes les aranyes del món i no anar a escola. Quin plaer.