diumenge, 17 de juliol de 2011

Viatjant amb l'Hugo

M'embolica l'Hugo Mas en un recital a dues mans a la casa on va nàixer Jacint Verdaguer a Folgueroles. Reconec que sóc persona fàcil d'embolicar, sobretot si a l'horitzó hi ha cançons i poesia i l'embolicador té el nom de l'amic Hugo. Eixim cap a la Plana de Vic a dos quarts d'una del dijous 14, que a més és el Catorze juillet dels francesos. Després d'una primera parada per respostar decidim fer un arròs al port de l'Ampolla, un de negre que resulta ser d'una qualitat memorable i amb un parell dels proverbials llagostins del Delta per barba. Entretinguts pilot i copilot en una conversa que fa moltes més voltes que la carretera que recorrem, a les 18.00 ja som a la Fàbrica del Sucre que els vigatans han habilitat com a edifici cultural i on esperem l'arribada del nostre primer amfitrió, en Pol, jove filòleg que treballa de bibliotecari en un institut local. Comencen a caure les primeres gotasses d'un cel negre i completament cobert i prompte, mentre seguim el cotxe d'en Pol cap a Folgueroles, descarrega una pluja estrepitosa, un cortinatge d'aigua que fa difícil la conducció i desencadena rius per rambles i carrers. Plou a bots i barrals, cats and dogs, a cántaros (cada llengua ho expressa a la seua peculiar manera gràfica). Hi arribem amb aquesta aigua bíblica i en el curt trajecte que va del cotxe a la casa on ens allotjarem quedem completament xops.

El local on hem de fer el recital (ja ha quedat dit: la primera casa d'en Verdaguer) és molt a prop de la plaça del mateix nom on farem nit i on hi ha l'església, un monument al poeta i l'ajuntament, anomenat Villa Esperanza. Em dic que aquest nom li'l degueren posar en un parèntesi republicà governat per algun francmaçó imaginatiu, però els nous amics m'informen que es tracta d'una antiga vil·la (amb ela geminada resta tot aclarit) convertida des de fa molts anys en casa consistorial. Queda per al misteri la identitat de la tal Esperança.

Després d'una cerveseta amb la colla dels joves del poble, fem cap a la Casa-Museu. Ara ja plou, diríem, civilitzadament. Allà tracem l'esquema del recital: tres cançons, dos poemes, tres cançons, dos poemes, tres cançons, un poema (i la porta oberta a algun bis del cantautor), esquema que convenim a variar segons els batecs del públic. I després del vi d'honor sense cerimònies i d'haver obsequiat a l'organització amb alguns llibres propis i un de Begonya més d'altres de la col·lecció dels premis d'Alcoi, comença l'íntim espectacle amb la presència d'una trentena d'esforçats menyspreadors de l'aiguat. Arranca l'Hugo, amb la guitarra, amb dues composicions sobre poemes de Josep Ribera i una altra cançó. La concentració està assegurada amb un públic sobri i respectuós però emocionat sense escarafalls, com és la gent de la Catalunya Vella (i també, no m'estic de dir-ho, d'Alcoi). Recite la Cançó de l'alba com a avançament al que després cantarà l'amic i El somni. L'eco del somni que ha musicat Rafa Xambó. L'Hugo va adobant les seues interpretacions, impecables com sempre, amb divertits comentaris a rajaploma. En el meu segon torn recite un parell de poemes més, encara no aplegats en llibre: Ran de terra i Poema d'amic i amat. Nova tanda d'Hugo amb la sorpresa de la nit: una cançó no estrenada sobre un altre poema meu que em fa tremolar. Pertany a Lletra per a un àlbum i diu així:

No vulgues saber
Recordes? Es tractava de navegar
per l’ampla mar,
mariners del mateix destí d’una alba.
Un colp enfonsades les naus del previsible
deixaríem de creure
en la mort que ens apamava.
Allarats
en la dura quietud d’uns versos
crescuts a colps de mall
damunt el cor de pedra d’un silenci
esquivaríem l’ombra del llop,
la violència d’un món
inútilment girant en l’entropia,
salvaríem
la veu dels morts
ja per sempre nostres
i les nostres vides, pastades de fràgil fang,
eternament brostarien
entre els poemes.

Continua el recital amb aquella Sextina on l'Hugo es transforma en una orquestra sencera i en vocalista negre i una versió extraordinària de les Corrandes de l'exili d'Ovidi-Pere Quart que ens torna a posar la carn de gallina. Recite al meu torn un darrer poema, Empremtes en la cendra, només editat en format digital per Joan Navarro. I acaba Hugo la vetlada amb el poema de la xiqueta francesa i un bis amb el poema Aniversari de Miquel Martí i Pol que li ha demanat la perpetradora d'aquesta actuació, la simpàtica bibliotecària de Vic.
Fets els comiats pertinents (que com sol passar en aquests casos d'invasió de l'eufòria poètica s'allarguen un xic massa) i rebudes les felicitacions oportunes, marxem al pis a sopar amb els Amics de Jacint Verdaguer uns entrepans de llonganissa axoriçada del país que fan les delícies dels forasters. I l'endemà, després d'un frugal desdejuni, mamprenem el camí de tornada, no sense aturar-nos a Vic on, a la Plaça Major de les connexions meteorològiques de TV3, comprem un parell de llonganisses a manera de suculent souvenir. La impressió que ens causa la ciutat, sense la pantalla d'aigua de la vespra, és magnífica, de manera que és segur que ens hi tornaren a deixar caure a la primera ocasió que ens proporcionen. La carretera flueix davant els nostres ulls al ritme d'una conversa que ens porta de l'anàlisi del fenomen social de la internàutica a l'elogi d'alguna de les darreres vaques sagrades de la literatura (Bufalino i Holan, per exemple). La loquacitat de l'Hugo no és només infal·lible i torrencial sinó també sensible i intel·ligent. Un gran tros del trajecte l'ocupa l'entomologia, una de les passions del meu amic, que no debades és lluitador contra les plagues d'insectes que amenacen els nostres boscos.

“Fixa't, em paguen per fer el que més m'agrada des que era un xiquet: estudiar els bitxos i trepitjar la serra. Què més es pot demanar?”. La mantis religiosa, les lluernes que ja va veure desaparèixer Pasolini, els aràcnids, els terribles paràsits, els insectes socials, els malsons de la ciència ficció i tot el bestiari que es pot repassar (incloent-hi els Durrell) entre Vic i València. Quina delícia d'escapada!

1 comentaris :

Anònim ha dit...

Qui és l'Hugo Mas? D'on surt?

Josep