Temps de resumir

Des que els tres fills ja no hi convivim, ma mare ha iniciat una campanya de buidatge de la casa que em té aterrida. En una de les últimes visites em va presentar dues caixes plenes a vessar de llibres, vídeos, cintes de cassette, i amb l'excusa que eren 'coses meues' em va convidar a desallotjar tot aquell carregament del passat. O, si més no, a fer-ne una selecció, que de les coses 'inservibles', ja se'n desfaria ella. No és la primera vegada que ho fa. Deu sentir-se bé deixant la casa que ens ha vist créixer buida de records, sobretot de llibres. Estic convençuda que es pensa que fa una tasca de neteja necessària.
Confesse que em vaig empipar. La casa es quedarà sense memòria, li vaig etzibar. On vols anar a parar? M'agrada que aquesta siga encara ma casa, també. I la dels meus germans. M'agrada poder trobar-hi rastres del que ha estat de mi, del que m'ha anat fent. M'agrada tornar-hi, sobre aquestes andròmines.
Dies després, em va demanar disculpes. Les meues paraules la devien impressionar. La seua obsessió per l'ordre i la neteja, admetia, la feien fer aquestes campanyes antimemòria. Malgrat l'actitud de penediment que mostrava, però, el fet ja estava fet: tinc a casa, a la casa on ara visc, una caixa que em fa pànic obrir. Hi ha, entre les restes del naufragi, algun tresor que havia oblidat, o que estava a punt de fer-ho: Si una nit d'hivern un viatger, d'Italo Calvino; L'atles furtiu, d'Alfred Bosch; Exiliats, de James Joyce i una edició esgrogueïda d'Edhasa del 1977 de Rayuela, de Julio Cortázar. Un àlbum de tres cintes de cançons de Serrat en català i concerts de Bowie en vídeo; pel·lícules de Bertolucci, de Medem...
Sé que la dona no ho fa amb cap mala intenció. Ma mare es fa gran: deu sentir que li arriba el temps de resumir i, de la novel·la que ha estat la seua vida, comença a esbossar-ne els darrers capítols, amb la intuïció que caracteritza el seu estil. La seua previsió, el meu passat desordenat i la nostra memòria.