dilluns, 4 de novembre de 2013

Pa, educació, llibertat.

Ara que ho diu, descobreixo un element més en comú entre les tres víctimes: el seu narcisisme. Tant en Demertzís com en Theologuis i en Lepeniotis sentien un orgull narcisista per la seva activitat antifeixista i pels èxits que aquesta els va proporcionar. Si ara en Papadakis em preguntés què és la generació de la Politècnica, li respondria que és la generació del narcisisme absolut.

Temps de desprestigi, de descrèdit. Ni polítics, ni periodistes, ni professors universitaris, ni sindicalistes... Quan les circumstàncies superen qualsevol expectativa, tot es capgira. I era tot tan evident, tan esperable. I fa tant de mal descriure la misèria dels homes.

Fer fora els dictadors i la dreta per entronitzar-se als seus llocs. Convertir-se en tirans en el lloc del tirà és ben bé una més que possible ruta.

L'actualitat no, el futur. Les contradiccions no, les conseqüències.
Quan Grècia es troba en una situació penosa, aquesta mena de visionari en què s'ha transvestit Petros Màrkaris escriu d'una realitat tràgica que batega. L'heroi i l'antiheroi es confonen, víctimes d'ells mateixos, tan estranys com estranyes esdevenen les relacions entre pares i fills, generacions obligades ara a coincidir.

Llegim i tot es paralitza. I fa un parell de dies, tot just quan arribava novembre, la ficció s'enxarxa de nou amb la realitat i ja no sabem què és què.

Massa imminència per ser contada. Tenim un tema amb Petros Màrkaris. O dos, o tres.

0 comentaris :