Tres en ratlla

Puja mon pare per a contar-me que ja li han arribat tres rebuts de la llum amb la lectura estimada i que ha trucat a la companyia. Li han dit que hi ha un decret del govern que els autoritza a fer-ho. Això ja ha estat massa per a ell, que està sempre enfadat amb el “gobierno socialista” –sol emprar el castellà com a recurs d’èmfasi–. Des de la meua adolescència que fa aquest ritual: intenta provocar-me fent el teatret de l’indignat home del carrer, afrontat i carregat de raó davant els abusos catilinaris dels socialistes. Prova per si em pique i podem discutir una estoneta. A vegades ho fa també amb el futbol, i culpa a Emery perquè el València F. C. no guanya 10-0 tots els partits, perquè fa rotacions o perquè no les fa. Per a ell deu valer més una discusió que no saber de què parlar. Jo sé que m’estima i que, a la seua manera, em troba a faltar i busca la manera d’acostar-se a mi.
De menuts, els dissabtes de matí solia vindre amb alguna revista per a mon germà i per a mí; durant una llarga temporada ens duia el Flash Gordon de Burulan, altres temporades era el Gaceta Junior. Va ser ell qui em va regalar els dos primers llibres de la meua biblioteca adulta: El Criterio, de Jaume Balmes, i Nosotros los valencianos, així, en castellà. Algunes vesprades d’aquells dissabtes ens duia a París-València i se’n tornàvem carregats amb uns llibres pesats, de tapa dura, a tot color, plens dibuixos que mostraven com era una locomotora per fora i després, amb un tall de l’alçat, com era per dins; o els avions de més capacitat on, a través d’un enginyós forat dibuixat al fusellatge, era possible veure els seus seients arrenglerats; hi havia també una vista dels fons oceànics, habitats per peixos enigmàtics que es fabricaven ells mateixos la llum per veure’s. Una vegada va comprar un atles històric i econòmic, en el qual es veia a Anníbal eixir de Cartago al llom d’un elefant i seguir una línia discontínua per tot el Mediterrani; on s’havia lliurat una batalla, hi havia pintada una foguereta. En altra pàgina hi havia les rutes comercials dels fenicis, amb dibuixets d’espigues de blat, o gerres que simbolitzaven el comerç de l’oli. En la pàgina d’Alemanya aprenguérem que els alemanys tenien una economia industrialitzada per les icones d’engranatges escampades per les vores del riu Rhur. En Amèrica es veien pous petroliers damunt de Texas, i automòbils en Detroit. Com més icones iguals hi havia en una part del mapa, s’entenia que la producció era més gran. Més endavant vaig saber que això es deia infogrames, i molt més endavant em vaig dedicar a confegir-ne.
Ara em passe hores i hores, i deprés encara més hores, pintant mones sobre mapes, fent gràfics estadístics i construïnt petites narracions visuals de conflictes en fàbriques, mapes comarcals on es veu com cada vegada tanquen més escoles en els pobles, estadístiques que volen revelar la validesa de la Llei Integral contra la Violència de Gènere, o el perfil de les dones assassinades per les seues parelles. O com va buidant-se la botella de l’ensenyament en valencià. M’agradaria dir-li-ho a mon pare, que m’assec davant el mac amb un grapat de fulls i una llapissera i busque obsessivament la manera més econòmica de contar el conflicte en la Ford, econòmic ell també, l’eterna lluita pel pà, pare, això és el que faig.
Un dia que va vindre em va preguntar “Què estàs fent?” assenyalant la pantalla, on intentava ajustar el tracking entre una C i una O. El tracking de la C en la DIN, per defecte, és massa estret i produeix un efecte desastrat, especialment en cossos grans.

Ací podeu veure'l ja corregit. Fixeu-vos, especialment, en l'espai entre la C i la I.

Quasi vaig sentir-me avergonyit, com si m’haguera pillat mirant pornografia. Crec que vaig simplificar l’explicació. Però no em vaig agosar a dir-li que m’agrada, fins al vici, fer mapes, pintar-hi escoletes, alumnets i alumnetes, o mestres, i amanir l’espai entre les lletres. La vergonya i el temor a la desaprovació paterna, supose.
L’altre dia el diari Público va publicar aquesta portada.

En ella reutilitza i fa homenatge a les icones que Arntz va crear per als infogrames que anaven inventant-se en Isotype, possiblement els inventors de la infografia moderna i de la seua aplicació didàctica. Aquesta portada va tindre èxit, merescudament, i va ser comentada, almenys, en dos dels blocs espanyols de referència en el disseny de premsa. D’alguna manera, em vaig sentir reconfortat, perquè jo mateix havia fet una cosa pareguda feia uns mesos.

I ací els originals de Gert Arntz.

M’haguera agradat explicar-li-ho a mon pare, que se sentira orgullós de mi en comprendre que allò que faig té un sentit, per a mi i, potser, per a uns pocs diletants –tant de bó també per a la causa de la justícia–  i que, per més que s’amague darrere el perfum de mofeta reaccionària, va ser ell qui em va posar aquest cuquet, i molts altres, a dintre.
A la fi, li ho vaig mig contar a ma filla i vaig voler ensenyar-li les il·lustracions del llibret The transformer. Principles of making Isotype charts, de Marie Neurath –la vídua d’Otto Neurath– i Robin Kinross. Ella em va mostrar un tauler i unes fitxes de jugar al Tres en ratlla que havia fet a l’escola. Vam jugar unes partides i li vaig contar que el seu besavi, quan em guanyava, exclamava pletòric: Tres en ratlla com una palla.

Com un quadre de Kiefer

Recupere les llagrimetes vessades a la moqueta dels UGC Cinecité, on vaig entreveure a través del líquid salat i els sanglots, la pel·lícula The road. Les recupere i escric. Per bé que vaig començar la novel·la de Cormac McCarthy ara fa un any, la vaig deixar cap a la meitat perquè aquella tensió interminable m'acabà vencent. L'argument, d'estructura concèntrica, gira entorn a un pare i un fill que caminen i caminen, sols enmig d'una catàstrofe apocalíptica. El món s'acaba, i s'acaba malament. No hi ha arbres, tots cauen, cremats. No hi ha animals. Només algun sobrevivent. De la lectura recorde l'angoixa dels personatges en comprovar que se'ls acabaven aquelles llaunes de conserva amb què s'alimentaven, mentre el camí cap al sud ("abrigueu-vos i aneu cap al sud" els diu ella abans d'anar-se'n) es feia llarg i més llarg encara.
En veure la cara de Kodi Smit-McPhee, actor que dóna vida al personatge del fill, em vaig quedar parada, immòbil a la butaca. Des del minut 10 aproximadament, plorava. També desconsoladament. Per moments em regirava al seient, em bellugava incapaç de sentir ni un gram més de turment. Aquells atacs de les bandes caníbals, la bondat intacta del nen front a la lluita aferrissada del pare per sobreviure.



Diuen que setanta-dues hores és el temps a partir del qual els efectes d'un mal es dissipen, les ferides es guareixen, els cossos moren sota les runes d'un terratrèmol. Ara, 72 hores més tard de visionar el film de John Hillcoat, encara sent un nus que m'oprimeix els nítols. El paisatge desolat, gris, polsós, brut, que contrasta amb les acolorides escenes que el record del pare ha preservat de l'oblit, aquesta fi del món que recorda a la pintura de Kiefer...




Però torne al xiquet. El seu plor, la seua veu, el seus gestos. La por hi conviu, amb un rostre ple d'innocència. Quina relació s'estableix entre tots dos, pare i fill, que no els calen les paraules? Es pot perdre res quan ja no queda res? Què esperen trobar, pare i fill, en arribar al sud, l'Ítaca dels seus somnis?
De vegades parlem de les versions que el cinema ha fet de les novel·les i, en la majoria dels casos, guanya la literatura. Aquesta vegada, però, la mort té un rostre que la nostra imaginació ignorava, la desesperació, la por, la pena, tot supera, amb escreix, la paraula escrita. Com un quadre de Kiefer.

Sense notícies

Girà cua i posà aigua pel mig. Va plegar veles. Havia estat una decisió irrebatible. Ningú no la va poder convéncer del contrari. El darrer cap de setmana de gener ens va dir adéu-siau i no va tornar a donar senyals. Perduda a l'illa de palmeres i moixos no vam saber més d’ella. I encara, després d’un any, no en tenim notícies. L’Antònia, cansada de cosir i de cantar, feia vacances.

Per més d’hora que em llevara, no gosava d’obrir la bústia. Em contenia l'impuls fins més tard, per si de cas al llarg del matí el carter em portava novetats. La incertesa de no saber res d’ella m’angoixava i, en tornar del treball, cap al migdia ben tocat, m’abocava a la caixeta on només hi havia arribat un grapat de factures, algun catàleg de publicitat i un flaix de reparacions domèstiques en forma d'enganxina. La descobria tan buida de notícies com l’havia trobada dia rere dia.

A la sobretaula, amb el café, llegia el diari sempre a l’inrevés: una vegada feta la ullada a la primera plana, el girava i en llegia la contraportada, després la secció de cultura i espectacles i, finalment, els successos. M’alleugia en saber que, després de tot, tampoc no li havia passat res greu perquè, d’una altra manera, el diari se n'hauria fet ressò.

A la nit m’adormia massa tard, després d’escriure al cercador el seu nom i de clicar una i una altra vegada sense cap resultat encoratjador. Les desactualitzacions al seu faceboock, bloc i myspace em provocaven una vigília insuportable, de la qual no em lliurava mai.

Ara, després de tants mesos de sequera, la situació s’ha agreujat. Fa dues setmanes que els diaris no arriben als quioscos. Han estat un seguit de dies insofribles. Em trobe vençuda sense l’Antònia i sense l’únic diari on podria saber si és viva o morta. A l’era de la comunicació em trobe incomunicada. Sense notícies.

La bombolla

Quan s'anuncia l'extensió de la vida laboral i la flexibilització de l'acomiadament, quan constatem que els causants de la crisis, a excepció de Madoff, se'n van de rositas, quan sembla aparcada definitivament la idea de refundar el sistema capitalista, pense que està bé recordar què és el que ha conduït a la situció econòmica actual i quins han estat els responsables, amb l'ajuda de l'economista Ricard Vergés. Són cinc vídeos extrets del programa Singulars del Canal 33. Inserte només el primer. Els altres, si voleu, seguiu-los en Youtube.

Entre moltes altres coses interessants, diu que la Transició no va afectar per a res a l'estructura econòmica espanyola, on una oligarquia manté tot el poder decisió sobre on han d'anar els diners de tots.

Via Bombolla Immboliària

Primeres reflexions sobre l'iPad

Ja està ací l’esperada proposta d’Apple per al consum i la producció cultural del futur, la presentació del qual ha estat l’esdeveniment mediàtic que més expectatives ha creat després de l’elecció de Barak Obama com a president dels EEUU.

L’iPad no és un concepte nou i, de fet, no fa res que no es puga fer ja amb un ordinador qualsevol: navegar per internet, comunicar-nos amb les nostres persones conegudes, sentir i comprar música, llegir i comprar llibres electrònics, fer textos i publicar-los, veure fotos i pel·lícules. És cert que hi ha dispositius passablemnt mòbils, els netbooks, els tablet pc, els ereaders, els ipods, els iphones, que ja fan el que fa l’iPad i, en alguns casos, d’una manera segurament més eficient i adequada. Què té, aleshores, que no tinguen els altres aspirants? Des del meu punt de vista de potencial usuari, hi ha una característica que el fa excel·lir, per damunt de totes: la insuperable experiència d’usuari que ofereix el software d’Apple. Aquesta noció, coneguda arreu com a UE, es refereix als aspectes que afecten el disseny d’interfícies digitals que tenen en compte la psicologia i els condicionants dels humans amb què interactuen. No tinc un iPhone, però si en teniu un o haveu jugat una estoneta amb els de les vostres amistats, ja sabeu a què em referisc: és la màquina la que s’adapta a les limitacions i als hàbits adquirits de la persona i no a l’inrevés.
No té un tamany ni gran ni petit, un poc més gran que un A5. No cap en una butxaca, però si en qualsevol bossa de carrer, i no pesa molt més que un llibre. En un de mitjana capacitat –hi haurà de 16, 32 i 64 GB– hi cabria una bona selecció de la meua discoteca, uns quants centenars de llibres i les quatre temporades de Dexter. Amb això i amb accés a internet per wifi o 3G, me’n vaig de vacances a un monestir. O el gaste cada dia per a un alt percentatge de les meues activitats quotidianes. Això sí, no s’hi pot maquetar un Allioli. Als meus ulls, es tracta del primer pas ferm cap a l’ideal de reunir en un únic dispositiu la biblioteca, la discoteca i la filmoteca, les personals i les compartides, més les eines mínimes de producció textuals i musicals. O si més no, tindre accés a elles des del núvol de la xarxa, que ja no em caben a casa més llibres ni més discos, i cada setmana llance una pila de periòdics i revistes, molt sovint sense ni haver-los fullejat.
A més, sense ser barat, té un preu que em puc permetre sense pensar-hi massa. I que permet renovar-lo quan les subsegüents implementacions ho justifiquen, com ara una pantalla més avançada i que no canse tant la vista com els LCD, o la multitasca, dues de les poques pegues que li trobe al primer iPad, a més de la possibilitat de l’escriptura manual, per a prendre notes als màrgens dels llibres. Amb el Nook es pot fer quelcom paregut, però a través del teclat virtual.
No entre en altres consideracions que em resulten igualment excitants, com ara l’oportunitat de crear continguts específics per al mitjà:

there is no direct translation of the print experience to digital media. That is, the content can be translated, but it’s not likely to be as literal as many might expect or even hope. Those looking to the iPad to return us to some semblance of a print-like reading experience are basically wrong, I believe. In fact, lots of really smart people will continue to get this wrong going forward. We’re all still figuring out. That’s the definition of an opportunity.

Khoi Vinh dixit.
I no sols en l’àmbit del disseny de la informació, sinó també en el de la creació literària.
Ja en parlarem d’això.