Primeres reflexions sobre l'iPad

Ja està ací l’esperada proposta d’Apple per al consum i la producció cultural del futur, la presentació del qual ha estat l’esdeveniment mediàtic que més expectatives ha creat després de l’elecció de Barak Obama com a president dels EEUU.

L’iPad no és un concepte nou i, de fet, no fa res que no es puga fer ja amb un ordinador qualsevol: navegar per internet, comunicar-nos amb les nostres persones conegudes, sentir i comprar música, llegir i comprar llibres electrònics, fer textos i publicar-los, veure fotos i pel·lícules. És cert que hi ha dispositius passablemnt mòbils, els netbooks, els tablet pc, els ereaders, els ipods, els iphones, que ja fan el que fa l’iPad i, en alguns casos, d’una manera segurament més eficient i adequada. Què té, aleshores, que no tinguen els altres aspirants? Des del meu punt de vista de potencial usuari, hi ha una característica que el fa excel·lir, per damunt de totes: la insuperable experiència d’usuari que ofereix el software d’Apple. Aquesta noció, coneguda arreu com a UE, es refereix als aspectes que afecten el disseny d’interfícies digitals que tenen en compte la psicologia i els condicionants dels humans amb què interactuen. No tinc un iPhone, però si en teniu un o haveu jugat una estoneta amb els de les vostres amistats, ja sabeu a què em referisc: és la màquina la que s’adapta a les limitacions i als hàbits adquirits de la persona i no a l’inrevés.
No té un tamany ni gran ni petit, un poc més gran que un A5. No cap en una butxaca, però si en qualsevol bossa de carrer, i no pesa molt més que un llibre. En un de mitjana capacitat –hi haurà de 16, 32 i 64 GB– hi cabria una bona selecció de la meua discoteca, uns quants centenars de llibres i les quatre temporades de Dexter. Amb això i amb accés a internet per wifi o 3G, me’n vaig de vacances a un monestir. O el gaste cada dia per a un alt percentatge de les meues activitats quotidianes. Això sí, no s’hi pot maquetar un Allioli. Als meus ulls, es tracta del primer pas ferm cap a l’ideal de reunir en un únic dispositiu la biblioteca, la discoteca i la filmoteca, les personals i les compartides, més les eines mínimes de producció textuals i musicals. O si més no, tindre accés a elles des del núvol de la xarxa, que ja no em caben a casa més llibres ni més discos, i cada setmana llance una pila de periòdics i revistes, molt sovint sense ni haver-los fullejat.
A més, sense ser barat, té un preu que em puc permetre sense pensar-hi massa. I que permet renovar-lo quan les subsegüents implementacions ho justifiquen, com ara una pantalla més avançada i que no canse tant la vista com els LCD, o la multitasca, dues de les poques pegues que li trobe al primer iPad, a més de la possibilitat de l’escriptura manual, per a prendre notes als màrgens dels llibres. Amb el Nook es pot fer quelcom paregut, però a través del teclat virtual.
No entre en altres consideracions que em resulten igualment excitants, com ara l’oportunitat de crear continguts específics per al mitjà:

there is no direct translation of the print experience to digital media. That is, the content can be translated, but it’s not likely to be as literal as many might expect or even hope. Those looking to the iPad to return us to some semblance of a print-like reading experience are basically wrong, I believe. In fact, lots of really smart people will continue to get this wrong going forward. We’re all still figuring out. That’s the definition of an opportunity.

Khoi Vinh dixit.
I no sols en l’àmbit del disseny de la informació, sinó també en el de la creació literària.
Ja en parlarem d’això.