dissabte, 13 de febrer de 2010

Tres en ratlla

Puja mon pare per a contar-me que ja li han arribat tres rebuts de la llum amb la lectura estimada i que ha trucat a la companyia. Li han dit que hi ha un decret del govern que els autoritza a fer-ho. Això ja ha estat massa per a ell, que està sempre enfadat amb el “gobierno socialista” –sol emprar el castellà com a recurs d’èmfasi–. Des de la meua adolescència que fa aquest ritual: intenta provocar-me fent el teatret de l’indignat home del carrer, afrontat i carregat de raó davant els abusos catilinaris dels socialistes. Prova per si em pique i podem discutir una estoneta. A vegades ho fa també amb el futbol, i culpa a Emery perquè el València F. C. no guanya 10-0 tots els partits, perquè fa rotacions o perquè no les fa. Per a ell deu valer més una discusió que no saber de què parlar. Jo sé que m’estima i que, a la seua manera, em troba a faltar i busca la manera d’acostar-se a mi.
De menuts, els dissabtes de matí solia vindre amb alguna revista per a mon germà i per a mí; durant una llarga temporada ens duia el Flash Gordon de Burulan, altres temporades era el Gaceta Junior. Va ser ell qui em va regalar els dos primers llibres de la meua biblioteca adulta: El Criterio, de Jaume Balmes, i Nosotros los valencianos, així, en castellà. Algunes vesprades d’aquells dissabtes ens duia a París-València i se’n tornàvem carregats amb uns llibres pesats, de tapa dura, a tot color, plens dibuixos que mostraven com era una locomotora per fora i després, amb un tall de l’alçat, com era per dins; o els avions de més capacitat on, a través d’un enginyós forat dibuixat al fusellatge, era possible veure els seus seients arrenglerats; hi havia també una vista dels fons oceànics, habitats per peixos enigmàtics que es fabricaven ells mateixos la llum per veure’s. Una vegada va comprar un atles històric i econòmic, en el qual es veia a Anníbal eixir de Cartago al llom d’un elefant i seguir una línia discontínua per tot el Mediterrani; on s’havia lliurat una batalla, hi havia pintada una foguereta. En altra pàgina hi havia les rutes comercials dels fenicis, amb dibuixets d’espigues de blat, o gerres que simbolitzaven el comerç de l’oli. En la pàgina d’Alemanya aprenguérem que els alemanys tenien una economia industrialitzada per les icones d’engranatges escampades per les vores del riu Rhur. En Amèrica es veien pous petroliers damunt de Texas, i automòbils en Detroit. Com més icones iguals hi havia en una part del mapa, s’entenia que la producció era més gran. Més endavant vaig saber que això es deia infogrames, i molt més endavant em vaig dedicar a confegir-ne.
Ara em passe hores i hores, i deprés encara més hores, pintant mones sobre mapes, fent gràfics estadístics i construïnt petites narracions visuals de conflictes en fàbriques, mapes comarcals on es veu com cada vegada tanquen més escoles en els pobles, estadístiques que volen revelar la validesa de la Llei Integral contra la Violència de Gènere, o el perfil de les dones assassinades per les seues parelles. O com va buidant-se la botella de l’ensenyament en valencià. M’agradaria dir-li-ho a mon pare, que m’assec davant el mac amb un grapat de fulls i una llapissera i busque obsessivament la manera més econòmica de contar el conflicte en la Ford, econòmic ell també, l’eterna lluita pel pà, pare, això és el que faig.
Un dia que va vindre em va preguntar “Què estàs fent?” assenyalant la pantalla, on intentava ajustar el tracking entre una C i una O. El tracking de la C en la DIN, per defecte, és massa estret i produeix un efecte desastrat, especialment en cossos grans.

Ací podeu veure'l ja corregit. Fixeu-vos, especialment, en l'espai entre la C i la I.
Quasi vaig sentir-me avergonyit, com si m’haguera pillat mirant pornografia. Crec que vaig simplificar l’explicació. Però no em vaig agosar a dir-li que m’agrada, fins al vici, fer mapes, pintar-hi escoletes, alumnets i alumnetes, o mestres, i amanir l’espai entre les lletres. La vergonya i el temor a la desaprovació paterna, supose.
L’altre dia el diari Público va publicar aquesta portada.


En ella reutilitza i fa homenatge a les icones que Arntz va crear per als infogrames que anaven inventant-se en Isotype, possiblement els inventors de la infografia moderna i de la seua aplicació didàctica. Aquesta portada va tindre èxit, merescudament, i va ser comentada, almenys, en dos dels blocs espanyols de referència en el disseny de premsa. D’alguna manera, em vaig sentir reconfortat, perquè jo mateix havia fet una cosa pareguda feia uns mesos.




I ací els originals de Gert Arntz.




M’haguera agradat explicar-li-ho a mon pare, que se sentira orgullós de mi en comprendre que allò que faig té un sentit, per a mi i, potser, per a uns pocs diletants –tant de bó també per a la causa de la justícia–  i que, per més que s’amague darrere el perfum de mofeta reaccionària, va ser ell qui em va posar aquest cuquet, i molts altres, a dintre.
A la fi, li ho vaig mig contar a ma filla i vaig voler ensenyar-li les il·lustracions del llibret The transformer. Principles of making Isotype charts, de Marie Neurath –la vídua d’Otto Neurath– i Robin Kinross. Ella em va mostrar un tauler i unes fitxes de jugar al Tres en ratlla que havia fet a l’escola. Vam jugar unes partides i li vaig contar que el seu besavi, quan em guanyava, exclamava pletòric: Tres en ratlla com una palla.

5 comentaris :

Olga Gargallo ha dit...

Amadeu, vull que sàpigues que m'enamora el teu treball.

M'arriba l'entusiasme amb què vius la tipografia, la fotografia i qualsevol tècnica acabada amb el mateix sufix.

Un beset.

Olga Gargallo ha dit...

La foguereta de l'altes és Sagunt. I tres en ratlla, una llibreria.

Ja sé que ho sabies.
Un altre beset.

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

Molt ben mesclat el material íntim de la memòria amb el tema de les teues passions tipogràfiques. Quina paciència i quina eficàcia la teua, després, per dosificar la informació i mostrar amb les imatges. Matèria d'alta combustió literària, al cap i a la fi.

Amadeu Sanz ha dit...

Olga, la ciència que m'agradaria practicar amb mestria és la de l'ortografia, perquè m'acabe de pillar un parell que ja em val…
A Sagunt, més que una foguereta hi devia haver pintada una falla. Si un es mira bé els mapes, pot trobar com serà el seu futur.
Gràcies, de nou, Manel, que traus de nou el tema de la combustió, l'alta torre envoltada en flames.

Àlex Andrés ha dit...

preciós