dilluns, 22 de febrer de 2010

Laia Espriu i Andrés

De vegades m’agafa un rampell de valentia i em propose llegir un llibre gros. Ja siga una novel·la llarga o, principalment, un recull de contes o obres curtes. Pràcticament sempre abandone. Arriba un moment que em pot el tastaolletes que duc a dins. Ho faig amb més èxit amb la música. L’any passat em vaig empassar la integral de simfonies de Mahler en els viatges en cotxe a l’institut. Si teniu en compte que em costa vint minuts cada trajecte i que vaig escoltar diverses vegades algunes de les simfonies (la tercera, la sisena, la setena...) copsareu que vaig estar setmanes amb aquesta feina. Amb la literatura fracasse amb més facilitat. Dels últims temps només recorde haver acabat els contes de Hemingway: tres mesos, pel cap baix, llegint únicament Hemingway! Quin plaer... Ara mateix, Messiaen omple les meues pujades i baixades al treball (Corigliano i Bartók han acabat per ficar-hi un peu, què hi farem). Com us deia... fa un bon grapat d’anys m’agafà aquest rampell i vaig adquirir un antologia d’Espriu (una edició a cura de Rosa Delor i publicada pel Cercle) i em vaig dir: aquest te l’empasses. Val a dir que durant unes setmanes el rampell se’m fa fort a la superfície. Però aquest també, ai las!, va caure. Vaig tenir la sort que Rosa Delor era coneixedora de les meues ànsies i incapacitats i va col·locar Laia a la primera part del llibre. De fet, quan el politburó de la paraula és nostra em va encarregar aquest escrit, un cop comprovat de nou la inconsciència d’aquest grup selecte, Laia em vingué al cap i s’hi instal·là. No cap altre poema o narració. De fet, vaig jugar amb la idea d’escriure sobre els poemes d’Espriu musicats durant un temps. Segons. Però la imatge de la xiqueta absorta mirant la mar m’era indefugible. El nom també m’és inevitable. Quan la meua parella i jo ens hem assegut a triar nom per als nostres fills, només hem necessitat fer una llista i anar ratllant en el cas dels noms masculins. La primera destria sempre ens era fàcil: molts d’ells, senzillament, no podien ser. Finalment quedaven tres noms i aguantaven la pressió fins que un d’ells, manel...joan..., surava i s’imposava als altres gairebé per decantació. Cada vegada (bo: dues) la llista de noms femenins quedava pràcticament neta. Laia, tranquil·la i segura, ens observava a vera i a mi, tots dos en plena tempesta al bell mig de la mar. Si era xiqueta, era Laia. La veritat és que només sé fer xiquets. Ara... els faig niquelats.

2 comentaris :

Olga Gargallo ha dit...

Niqueladíssims!

I quin goig llegir-te mentre escolte simfonies jo també. Ara bé, de camí al meu institut, abandonada per Antònia, escolte el que em van proposant ràdio3 i iCatfm alternativament. Avui Michael Nyman.

Sobre Espriu, tot i que no podré escoltar "He mirat aquesta terra" demà al concert de Raimon, espere poder gaudir del recital dissabte al Micalet, si és que puc aconseguir entrades. I si no és possible em rellegiré Laia, Esther, Ariadna... totes les esprius que puga.

vpamies ha dit...

Entenc això que expliques: a casa també teníem decidit el nom de la nena que havia de venir. Però primer va arribarun Oriol i després un Lluc.

Finalment, aquell nom desat com un tresor, s'ha fet realitat en la petita Berta.

Gràcies per participar en l'homenatge!