dimecres, 17 de febrer de 2010

Una exposició

Després de mesos centrat en el treball de-tapar-forats-i-poc-més de l'institut, i amb la ressaca del seu carnestoltes encara tremolant-me a la pell, vénen dies d'obrir-se cap a Alcoi i d'anar espantant els darrers freds d'un hivern inusualment rigorós per a aquestes latituds (i no sabríem sinó agrair-ne l'estímul, el sacseig, la necessitat de moure's). El cas és que allà, al meu poble, se celebren els 40 anys i escaig de la creació del Club d'Amics de la Unesco, el Club per antonomàsia. I ho fan amb una exposició de quadres, fotografies i poemes que serà oberta al públic aquest divendres 19 de febrer a la seua sala (Cid, 12) i que té com a tema d'inspiració alguns articles de la Declaració Universal dels Drets Humans. A mi em van encarregar la coordinació dels deu poetes que hi han participat, incloent-hi un servidor (la part més senzilla de l'afer, encara que no sempre: la coordinació amb un mateix). Les deu pometes del pomer es completen amb Manolo Bellver, Jordi Botella, Antoni Ferrer, Joan Jordà, Robert Llopis, Eduard Marco, Begonya Mezquita, Josep Mir i Josep Ribera. D'autèntica antologia, com veieu, que a la primavera serà arreplegada en forma de llibre amb tots els treballs en alegre convivència. Ja vaig penjar a LPN el fruit d'aquell treball, Empremtes en la cendra, poema que té com a rerefons el dret a l'educació. Un va resignant-se, amb el temps, a a anar convertint-se en mer poeta d'encàrrec, i això rai quan el resultat és més o menys satisfactori (i deixant de banda les incondicionals efusions de l'amiga Olga). Després de moltes voltes al nano, el poema em fou escrit com una sèrie d'episodis que corporifiquen la veu d'uns personatges inventats que travessa el túnel del temps. Ja sé que el títol que potser donaré a la sèrie de poemes en què inclouré aquestes empremtes, Veus enmig d'un túnel, més o menys, és d'un convencionalisme que tomba d'esquenes però de moment no se m'acut res de més escaient al propòsit i sentit dels poemes. A la tornada de la inauguració de l'exposició us en donaré més detalls. Ara hi ha això, algunes baixades (o pujades, segons que es mire en termes nord-sud o avall-amunt; mai no ens hi posarem d'acord) al poble a respirar un altre aire, més fresquet encara, i a preparar la vetlada del premi de poesia i dels Joan Valls per l'ús i promoció del català que celebrarem el proper 6 de març al Casal Ovidi Montllor. Cal dir que tothom hi està convidat? Doncs això.

2 comentaris :

Olga Gargallo ha dit...

Les meues efusions són tan incondicionals com institives i naturals. Jo les anomenaria primàries. Sinceres. La teua ploma i la Lucy em tenen al•lucinada.

Per cert, tant de bo que hi teniu una poetessa entre nou poetes!

I una altra cosa, no hi faltarem a la gran nit alcoiana.

Begonya Mezquita ha dit...

aquesta és la meua humil aportació a l'homenatge, als drets humans, a la Unesco, a la paraula.