Escherichia coli

Al mercat, com cada dissabte. Fruita i verdura. Una parella de dones amb els llavis de silicona hi esperen el seu torn. Les dones, a qui rarament hem vist abans a la plaça, parlen del cas dels cogombres espanyols que han causat la mort a Alemanya de sis persones, mentre Amparo, l'amable jove que regenta la parada, afirma que mengen els pepinos amb pell i tot i no els solen rentar bé; que porten terra i més substàncies que poden haver causat aquest trasbals. Les dues dones, rosses, ja entrades en una certa edat, amb un rostre mancat de gest de tant de xute, arriben a les conclusions següents: son unos guarros todos, los ingleses, los escoceses, todos. No tienen bidet, no llevan ropa interior. Cochinos, que son unos cochinos... I jo que em preguntava per quina relació d'idees parlaven de pepinos i de bidets en el mateix context.

Que què tenim?

No Zoo: Cento Yuste a la Intersindical

Aquesta vesprada he tingut el plaer de fer de presentador en la inauguració de l'exposició NO ZOO del meu amic Cento Yuste, dins del cicle d'exposicions anomenat Dimarts de la Intersindical. El que hi ha a continuació és el text, quasi complet, de la meua intervenció.

Cento Yuste és valencià i ja és un home fadrí i de senderi, per si no el coneixeu, i té darrere d’ell una història llarga com a artista.
Es va formar com a dissenyador gràfic a l’Escola d’arts i oficis de València d’on va eixir en 1988. Des d’aleshores ha treballat, principalment com a freelance, en nombrosos projectes comercials per a empreses i institucions com ara Bancaixa o el Banc de València, la Universitat Politècnica, els ajuntaments d’Oliva i de València, o la Fundació per a la solidaritat i el voluntariat. Ha fet treballs també per diverses agències de publicitat i editorials com a il·lustrador o dissenyador; ha treballat com a atrezzista, ha decorat locals d’oci i ha fet diverses exposicions. I no sóc gens exhaustiu.
A mí m’agradaria afegir ací un aspecte de la seua expressió artística que ell no fa constar en el seu currículum, però que ens dóna una idea de la versatilitat, quasi proteïca, de la seua creativitat: es tracta d’un molt estimable i interessant músic electrònic i, a més a més, és un magnífic dj.
D’entre aquesta hiperactivitat artística que ocupa a Cento, avui presentem a la seu d’IV una mostra de la seua obra plàstica reunida sota la temàtica del món animal i titulada NO ZOO. En aquestes huit pintures, gouache sobre fusta o paper, Cento reprodueix les que són algunes de les constants estilístiques i temàtiques del seu traball.
En els trets del seu estil podem veure la influència d’alguns dels corrents estètics de la fi del segle vint: l’underground dels anys 70, el punk i el postpunk, el mestratge del Keith Haring o del valencià Mariscal, a més dels grans mestres del còmic americà més radical com ara Art Spiegelmann i Robert Crumb.
Tota aquesta barreja d’influències dóna lloc al mestissatge d’un treball que va des del paisatgisme naturalista d’inspiració romàntica, a l’ús de tècniques diverses com els linòleum, la tinta xinesa, l’oli i l’acrílic.
El tema d’aquesta mostra s’articula al voltant d’una tesi: els humans engabiem i domestiquem els animals de la mateixa manera que domestiquem i tanquem en gàbies aquella part més lliure, espontània i autèntica de la nostra naturalesa. Així, bastim ciutats com a monstres que ens oculten, i en els carrers de les quals es perd la nostra innocència primordial, aquell xiquet o xiqueta que pugna per sobreviure dins de nosaltres en aquesta urbanitat hostil. Ès a aquesta infància perduda, amagada o tancada, resclosida dins els edificis de la personalitat i la civilització a qui s’adrecen i representen els bitxos de Cento en NO ZOO: la panderola que ens evoca al Gregor Samsa de La metamorfosi de Kafka; el tigre, que per a mi és Shere Khan, la bèstia del Llibre de la selva de Kipling; o eixe gos coronat amb uns arbres que pareixen banyes, i que evoca la imagineria dels alquimistes europeus de l’Edat mitjana i, alhora, és el símbol del rei Artús del cicle de Bretanya.
I tots ells reunits com en aquell llibre de la literatura medieval catalana, La disputa de l’ase, del frare franciscà Anselm Turmeda, en el qual una assemblea d’animals elegeix un burret per a debatre amb el frare mallorquí sobre la superioritat dels humans sobre els animals, o a l’inrevés. Al final, guanyen els humans pels pèls, però la ignomínia d’algunes actituds de la persona i la seua vergonya queden despullades i a la vista.

L'exposició es pot visitar en la seu d'Intersindical Valenciana, al carrer Juan de Mena, 18 de València en l'horari que està oberta, de 9 a 2 del matí, i de 4:30 a 7:30h de la vesprada, de dilluns a divendres. Podeu trobar més de Cento en el seu web http://www.centoyuste.com/

Posar-hi el cos

Quin és el preu que ha de pagar un poble per fer que els seus afanys llibertaris es facen realitat? Per mirar alguns exemples recents, en les mobilitzacions dels treballadors i treballadores gregues contra els ajusts que ha imposat la UE i l’FMI a canvi del rescat financer de l’Estat i els bancs, hi ha constància d’almenys tres morts, i això no ha sigut prou per aconseguir els seus objectius: aquests dies, personatges com Strauss-Khan i Angela Merkel s’havien de pensar noves exigències en retallades i privatitzacions per al poble grec. Mentre tant, en la revolució del lotus, a Egipte, un moviment que, provisionalment, podem qualificar de guanyador en la mida que ha aconseguit alguns dels seus objectius, les xifres varien, segons les fonts, entre els 384 i un mínim de 846 persones mortes. Donant per bona aquesta darrera xifra, per ser més recent i perquè ha estat elaborada per un comité de juristes per encàrrec de la Fiscalia general, un podria dir que cal posar-hi el cos fins arribar a una xifra de morts violentes inferior a mil però sempre superior a tres per a aconseguir remoure l’estat de les coses públiques.
Anit tenia temor per les persones de la plaça del Sol de Madrid. La prohibició de la reunió, no fóra que poguera influir en la decisió del vot d’algú que passara per allí, junt amb l’antecedent del desallotjament de la matinada anterior, feia versemblant la possibilitat d’una resolució violenta. Afortunament, el ministre Rubalcaba ha demostrat un poc de trellat i sembla que ha ordenat a la policia que no hi intervinga.
En la València barraqueta que vivim, la dimensió del moviment és molt més d’espardenya. La nit passada, Rita, com que la policia no actuava, va enviar el camionet de la neteja a arruixar durant tota la nit la plaça de l’Ajuntament, on hi ha un grapadet d’acampats.
Ahir també, davant les Corts valencianes, els sindicats de l’ensenyament havien convocat una concentració, la tercera, contra les retallades en educació, les que han sigut i les que vindran. Segons Las provinvcias, que en la edició impresa acompanya la notícia amb una foto meua, hi havia prop de 300 persones. Segons els sindicats, n’érem 3.500. En qualsevol cas, una molt modesta xifra perquè es justifique, per ara, que comencen a matar-nos: si ens hagueren mort a tots els que vam anar-hi a posar el cos, segons Las provincias,  probablement no haguera sigut prou per fer canviar el rumb a un govern valencià que, previsibliment, renovarà i incrementarà la seua majoria el proper diumenge. Ja me’ls estic sentint, entre visques a la Geperudeta, mentre invoquen que l’autèntica i real democràcia és la que ells encarnen per manament del poble.

«El poble és culpable també», deia l’altre dia el pedagog José Gimeno Sacristán en una entrevista que li férem per a l’Allioli, entre glop i glop de Vichy Catalán. Jo també me'n vaig demanar un, de Vichy Catalán, i el vaig assaborir com una delícia infantil. Quan em queia malalt de menut i el doctor ordenava dieta, en ma casa compraven delicatessen com pernil dolç –jamón de york, li déiem realment–, iogurt i Vichy Catalán, aleshores de venda només en la farmàcia. El poble és responsable també, a més de víctima secular, d’atorgar legitimitat democràtica a aquells grups que després exerceixen el poder com si administraren un cortijo.

que es deia Amor

I remember my childhood as a long wish to be elsewhere.
This is the house; this must be
the childhood I had in mind.

Louise Glück

Jo també tenia un poblet aragonés al juliol quan era xicoteta. A Santa Eulàlia vaig ensumar totes les olors dels estius secs i grocs. El temps transforma el record a la seua manera, capriciosa manera, selectiva memòria. Hi vaig ser poques vegades. Quantes? I tanmateix, les imatges d'aquells quatre carrers se m'eternitzen en la memòria.

Les nits del gotet de llet de vaca acabada de munyir. Els acudits del fill de la senyora Carmen, un jove que es deia Amor. Les primeres sensacions de soledat, lluny dels meus pares. Aquella xiqueta que deia que Begonya en francés volia dir Mortadel·la i que jo em vaig creure amb una fe cega. La bicicleta, la ràdio, la saleta amb el terra de fusta i l'aigua amb sabó. Quatre imatges en blanc i negre.

Fa uns dies hi vaig ser de nou per una casualitat que convenia no deixar passar. Ni vaig trobar la casa del meu oncle Bernardino ni res era com abans, selectiva, capriciosa memòria. Després de donar unes quantes voltes per aquell poble que ja no reconeixia, vaig fer un parell de fotos i vaig reprendre el camí de tornada.

Amulet (i totes les metàfores del món)

Torne a Bolaño. Ara amb Amuleto, que l'autor signa l'any 1998 a Blanes. Com a Los detectives salvajes i a la resta de la seua narrativa immensa, episodis de la vida dels personatges que aquest escriptor xilé va crear tornen també. Episodis que són excuses per revisar altres episodis polítics, socials, literaris. Ara és el torn d'Auxilio Lacouture, la mare de la poesia, testimoni d'un part, espectadora del naixement de la Història contemporània de Llatinoamèrica, amagada als lavabos de la Facultat de Filosofia i Lletres durant l'ocupació policial a la capital mexicana del 1968, en el marc d'unes jornades de repressió del moviment estudiantil decretades pel sinistre Díaz Ordaz. És la històra d'un crim. I és una història protagonitzada per una dona vital. Uns quants dies amagada en un lavabo es transformen en el túnel per on transcorren els anys viscuts, els que vindran i totes les metàfores del món.

(...) "lo que la pintora me muestra es un preámbulo, una escenografía en la que se va a desarrollar una escena que me marcará con fuego, o no, con fuego no, nada me va a marcar con fuego a estas alturas, lo que intuyo más bien es un hombre de hielo, un hombre hecho de cubos de hielo que se acercará y me dará un beso en la boca, en mi boca desdentada, y yo sentiré esos labios y veré esos ojos de hielo a pocos centímetros de mis ojos, y entonces desfalleceré como Juana de Ibarbourou y musitaré ¿por qué yo?, coquetería que me será perdonada, y el hombre hecho de cubos de hielo pestañeará, parpadeará, y en ese pestañeo y en ese parpadeo yo alcanzaré a ver un huracán de nieve, apenas, como si alguien abriera la ventana y luego, arrepentido, la cerrara abruptamente diciendo aún no, Auxilio, lo que has de ver lo verás, pero aún no.

Yo sé que ese paisaje, ese valle inmenso con un ligero aire de fondo renacentista, espera.

Pero qué espera?"

Amuleto, Roberto Bolaño. Anagrama (pag. 94)

Poemes de Norman MacCaig (4)

TRIPLE CÀRREGA

Sé que tenia la meua mort en mi
des que vaig cridar cap per avall
per primer colp.

Ara tinc una altra mort en mi: la teua.
Cada una és la imatge de l'altra.

Portar dues morts
és una càrrega per a qualsevol home:
i és una dura coneixença que em diu
que només la mort amb què vaig nàixer
destruirà l'altra.

Perquè una barca ha navegat en
el mar del desconegut
i tu n'ets a bord.

I en algun lloc una altra barca
es bressa
en un altre moll.

Està esperant per portar-me
on ja no et tornaré a conèixer–
un viatge
més enllà del coneixement, més enllà de la memòria.


TRIPLE BURDEN I know I had my death in me / from the moment I yelled upside-down / in the world. // Now I have another death in me: yours. / Each is the image of the other. // To carry two deaths / is a burden for any man: / and it's a heavy knowledge that tells me / only the death I was born with / will destroy the other. // For a boat has sailed into / the sea of unknowing; / you are on board. // And somewhere another boat / rocks / by another pier. // It's waiting to take me / where I'll never know you again – / a voyage / beyond knowledge, beyond memory. [May 1977]


A.K. MACLEOD

Vaig anar al paisatge que més m'estime
i l'home que n'era el sentit i estava unit a ell
es va reunir amb mi a Ullapool.

El bell paisatge estava cobert de neu
i era bell d'una nova manera.

L'endemà, l'home que m'havia donat la benvinguda
amb el major dels plaers
va vomitar sang
i morí.

Grangers i pescadors i les dones del poble, incapaços
de dir res més, deien
`Fa un dia magnífic, fa un dia preciós´.

I jo vaig pensar `Sí que és cert´.
I vaig pensar en ell, allà estès,
centre mort de tot plegat.

A.K. MACLEOD I went to the landscape I love best / and the man who was its meaning and added to it / met me at Ullapool. // The beautifull landscape was under snow / and was beautifull in a new way. // Next morning, the man who had greeted me / with the pleasure of pleasure / vomited blood / and died. // Crofters and fishermen and womenfolk, unable / to say any more, said, / `It's a grand day, it's a beautifull day´. // And I thought, `Yes, it is´. / And I thought of him lying there, / the dead centre of it all. [March 1976]