Tinc el record d’algun capvespre infantil encarada a la finestra mentre imaginava quina vida hi havia darrere d'aquelles altres finestres que afrontaven el carrer. De totes, m’agradava escodrinyar amb més assiduïtat aquella que, oberta de bat a bat, deixava veure un home amb camisa blanca i llacet, que dictava contínuament tot compassant les paraules amb les passes de banda a banda de la sala. Aquest ritual mecànic i el fet d’ésser cec, li donaven un aire homèric i jo, amb prou feines per saber què dictava em consolava imaginant odissees o cartes d’amor interminables, escrites des d’aquella cambra encesa.
Per bé que he canviat d’adreça no he deixat d’embadalir-me rere els vidres, cercant noves històries. A hores d’ara encara prove d’escorcollar, sobretot a les nits d’estiu quan la xafogor em colla i no puc dormir.
M’atreu interpretar els signes que les finestres aboquen al carrer. És per això que aprofite qualsevol viatge per conéixer de nous. No em resistesc als bulevards de grans ciutats on els finestrals, a poqueta nit, ofereixen el catàleg més variat, o als pobles petits d’aquells que abasten, sense portes batents ni persianes, tots els raigs del sol.
Les finestres suggereixen, parlen. Declaren si els habitants són gent desenfeinada, amb temps per arrenglerar les floretes del balcó, per regar-les i tenir-ne cura; o si pel contrari van a corre-cuita i estenen la roba de qualsevol manera. Si pateixen calor o fred. Si van en bicicleta.
Les finestres suggereixen, parlen, es confessen. Ara a qualsevol racó els reclams "En venda", "Es ven", "Es lloga" globalitzen el paisatge i de retruc contraresten les veus més atàviques, més singulars. Hi ha manifestacions estacionals, periòdiques, on s’estenen de les baranes cobertors de ganxet o llenços morats per donar més solemnitat a les processons religioses i per hissar el prestigi social de la casa.
Les finestres es manifesten i de vegades ho fan explícitament, a crits. Demanen civilment justícia. Aquests són els que més m’interessen. "No a la guerra". "Recuperem el patrimoni històric" són exemples d’aquest crits rebecs que han clamat les meues.
Fa un dies he tornat a Girona. Entre a la ciutat vella travessant els ponts de l’Onyar mentre l’aigua va fent el seu camí i vaig llegint les reivindicacions que ressalten entre els colors de les façanes que cauen al llit del riu. Algunes com "No a la MAT" ja les vaig llegir el darrer viatge, a l’abril. Aquest nadal, junt als reis mags escaladors i entre les bombetes blanques del pont de pedra se’n poden llegir de noves.
Un poc més enllà, al bell mig del call, al Centre Bonastruç Ça Porta, he descobert un parell de finestres que dissenteixen, que es complanyen. Al cor jueu gironí, dues banderes palestines. Vaig pensar que no tots els jueus recolzaven el carnatge, els atacs a Gaza; que l’enteniment entre ambdós pobles encara era possible.
La darrera mirada al riu Onyar, amb les maletes a la mà, i a les seues finestres, va ser corprenedora. Un gran llençol blanc clamava "STOP KILLING GAZA".
Ahir, després de llegir les declaracions d’Avigdor Lieberman, soci del govern israelià, tot evocant els combats nord-americans contra els japonesos a la Segona Guerra Mundial, m’hi he decidit: a una de les meues finestres estendré un llençol com el que es veu al riu Onyar, de l’altra penjaré un mocador palestí amb un llaç negre.
Les finestres i balcons de vegades xiuxiuegen, d’altres criden, llancen crits desesperats.
