La poesia de Razef canvia de cara

Divendres es van presentar a la llibreria Railowsky les novetats de la col·lecció Razef de poesia que dirigeix Maria Josep Escrivà des d'edicions 96. Els volums 13 i 14 de la col·lecció, que estrena cara nova, pertanyen a Li Bai i a Pere Císcar respectivament.



Els poemes de Li Bai, l'home que, diuen, va morir ebri de lluna, han estat traduïts per l'Eduard Verger i en podeu llegir algun si voleu. Fou el mateix traductor qui va insistir en la idea que aquesta mena de poemes, senzills aparentment, requereixen una lectura pausada, quieta, potser íntima, per poder vuere-hi tant d'univers contingut, tanta bellesa. L'Eduard, que estudia xinés per fugir del neguit, o alguna cosa semblant, va gosar fer una lectura en xinés original (no sé pas de quina zona exactament, si del nord o del sud) que sonava d'allò més bé.
L'altre volum, A plec dispers, és una entremaliada proposta de Pere Císcar, l'home de Bellreguard que va nàixer l'endemà de morir Franco. Joganer amb les paraules, el poeta talla i enganxa allà on vol, troba la clau de volta dels mots i es deixa anar amb la forma, la fonètica, el ritme. El poema assoleix la gràcia quan, finalment, tot plegat té, també, sentit. La presentació va anar a càrrec de Joan Navarro. Llegiu què diu el Pere al seu aplec de versos:

LE TOMBEAU DE LINDA LOVELACE
Si darrere la tempesta
la muda del cel resta
amb tons ben cridaners
i un fum de perfumats
es beu el matiner
collidor de la valència
si amb joia manyfesta
el conill s'engul de grat
pardals sense anestèsia
per què no em salpes Stella
la cinquena extremeitat?
vinga va, berena-me-la!

Creix aquesta col·lecció amb propostes actuals, de dos en dos volums, un de traducció, l'altre no.

René Char: hermètica transparència

Conec poc la poesia de René Char (1907-1988) i només a través de l'antologia bilingüe francès-castellà Común presencia que fou publicada per Alianza Editorial en 1986 i 2007 sobre la base del llibre que el mateix autor va composar en 1964 i augmentà i revisà en 1978. En Commune présence Char reorganitzà poemes procedents de tretze llibres atenent criteris vagament temàtics en seccions de títols nous aliens a l'ordre cronològic de producció i publicació. Ací es troba, doncs, el que el poeta considerà l'essencial de la seua creació poètica. Vinculat en els seus inicis amb el grup de Breton i Eluard, abadonà aviat la parròquia surrealista. Molt relacionat amb el món de la pintura, fou amic d'artistes com Picasso, Braque, Miró o Matisse. És molt coneguda també la seua correspondència amb Heidegger, que el tingué per un dels millors poetes del seu temps. La imatge que tenim de Char ens parla d'un poeta del camp, dels cicles de la natura i els espais oberts, practicant exquisit del poema en prosa i penseur de la naturalesa de l'art poètic, sobre el qual dóna motius d'inspiració inesgotables. Resistent actiu durant la Segona Guerra, l'acompanya una certa fama d'hermètic. Del seu poema “La bibliothèque est en feu” traduïm: “El poeta no reté allò que descobreix: una vegada transcrit, ho perd tot seguit. En això rau la seua novetat, el seu infinit i el seu perill”. Hermètic? Només que els poemes demanen infinites lectures, ja sabem. El poema que proposem al lector pertany a la secció Les frères de mémoire i fou publicat en el llibre Premières alluvions. M'ha captivat la senzillesa de la seua dicció i la disposició narrativa, que fan que l'impacte d'imatges certament contorbadores produesca un gran efecte en el lector. De la tête de mort a la pomme i d'ací al poème. Una transparència, hermètica si es vol, que deixa obert i recreable el misteri. L'escissió entre el poeta i el món, el pou fosc i pregon d'on naixen els poemes. Per exemple.

Je me voulais événement
Je me voulais événement. Je m'imaginais partition. J'étais gauche. La tête de mort qui, contre mon gré, remplaçait la pomme que je portais fréquemment à la bouche, n'étais aperçue que de moi. Je me mettais à l'écart pour mordre correctement la chose. Comme on ne déambule pas, comme on ne peut prétendre à l'amour avec un tel fruit aux dents, je me décidais, quand j'avais faim, à lui donner le nom de pomme. Je ne fus plus inquiété. Ce n'est que plus tard que l'objet de mon embarras m'apparut sous les traits ruisselants et tout aussi ambigus de poème.

Jo em volia esdeveniment
Jo em volia esdeveniment. M'imaginava partició. Era maldestre. El cap de mort que, contra la meua voluntat, reemplaçava la poma que portava sovint a la boca, només per mi era percebut. M'apartava per mossegar correctament la cosa. Com que hom no passeja, com que hom no pot aspirar a l'amor amb una fruita així entre les dents, jo optava, quan tenia gana, per donar-li el nom de poma. Ja no em van molestar més. No fou sinó més tard que l'objecte del meu tràngol se'm va aparèixer sota els traços regalimants i igualment ambigus de poema.

Nota Bene: Aquest escrit fou publicat per primera vegada a la revista Caràcters número 46.


Ací teniu una divertida fotografia del poeta en companyia de Picasso i titulada "Resistència en totes les formes", de 1965

Crisi? What crisi?

Mentre continua arribant Manel…
Podia ser la crisi la que que empeny el personal a fer llargues cues al carrer en busca d'un plat de calent… però no. És el convit que fan els clavaris de la festa del Santíssim Crist de Benifaraig, Horta Nord. Són olles d'arròs amb fesols i naps que, en aquesta contrada s'anomena arròs junt.

J'aime bien toute sorte de mots

Un any després de l'art&co, missatgera de mots i d'imatges, heus ací una tria personal de l'allau d'obres que enguany, ja van per la 28ena edició, he vist als pavellons 6, 8 i 10 de la fira de Madrid. Obres de Tàpies, Plensa i Aguirregoikoa, entre d'altres.






En unes hores arriba el Manel. Jo en faig d'emissària-comissària (per això de l'exposició de fotos).

El Nabí, sencer

Lectura íntegra del Nabí, de Josep Carner, en la commemoració del 125é aniversari del seu naixement. En vídeo i en podcast.
L'he descobert via Carneriana, el bloc que l'hi dedica Jaume Subirana.