Qu'est-ce que c'est?

Arribe a casa, després d'una dura jornada de treball i revise les notícies del dia. Com deia la trinca, qu'est-ce que c'est, ce merder? Doncs això. Quin merder! Trac foc pels queixals! Ni la secta del Gran Drac en fa de tan grosses.
Diuen que ho anuncia per sorpresa. Senyor Font de Mora (com deu sonar el seu nom en xinés, vosté que sap tant de llengües?), a hores d'ara ja no ens solplén les. Ja no cal ni que en parlem. Haurem de posar fil a l'agulla i passar directament a l'acció, amb plataformes o sense.

Un cafè a Aquitània

Dimarts buscava a les prestatgeries de casa un llibret breu per poder llegir en els tres o quatre viatges en metro que tenia per davant a causa d'uns bolos al centre de València. I m'hi vaig trobar una delícia: el Discurs de l'Aquitània i altres refinades perversitats del Joan Perucho. Cent pàgines que apleguen una sèrie de textos gastronòmics, inclosos un escrit preciós sobre el cafè així com un brevíssim escrit on descobrirem que Anatole France afirmava que les Belles Arts "són cinc, a saber: Pintura, Escultura, Poesia, Música i Arquitectura, la branca principal de la qual és la pastisseria".

Ací teniu, mai millor dit, un bocí del seu viatge a Aquitània:

"Vaig emprendre el viatge a Aquitània suggestionat per les ressonàncies misterioses del seu nom. Tot jeu en el passat, i Aquitània és a les cròniques antigues com oculta per una boira que segueix el curs dels rius, i amb cérvols que els governadors romans de les Gàl·lies caçaven, més enllà de les estacades dels campaments de frontera, just un dia després de llegir exaltadament la Vida dels dotze Cèsars. [...] Aquitània es troba també en les guerres interminables amb els anglesos i, sobretot, en l'estampa romàntica d'un cavaller cavalcant a les landes al costat de l'orla de l'escuma. L'oceà és ara d'un gris de plom. El cavaller ens apar pensatiu i trist, refrenant de tant en tant el seu corser, amb la copa voleiant al vent."

Així que pugueu: empasseu-vos-el.

La crisi del crèdit: una excel·lent visualització

Un dels efectes positius de la crisi, si és que és possible dir això, és la quantitat de persones intel·ligents i formades que dediquen el seu talent i els mitjans al seu abast per a explicar i denunciar els mecanismes perversos que l'han provocada. D'entre les moltes que he vist, aquesta, de Jonathan Jarvis és de les més elaborades i visualment potents. És llarga, i en inglis pintinglis, però paga la pena i crec que s'entén prou bé.


The Crisis of Credit Visualized from Jonathan Jarvis on Vimeo.

Registre

La meua amiga més íntima estrena lloc a internet. La foneria Font Font ha creat un minisite dedicat a la DIN, amb qui passe més temps que amb ma filla. El lloc és menudet però els ha quedat molt endreçat i amb enllaços interessants, com ara l'entrevista amb Albert-Jan Pol publicada per Encore Magazine.

Exercici

Ella (en tercera persona) volia canviar de vida. Fer un tomb a l’ensopiment i enlairar-se al trapezi. N’estava tipa dels exercicis diaris a peu de pista. Uns jocs malabars sense cap dificultat acrobàtica que li permetien d’arribar a fi de mes, això sí, amb prou feines, però que de cap de les maneres no l’obligaven a desplegar la destresa de les seues ales. S’engelosia dels equilibris perillosos sobre la corda, al llom dels cavalls, i sobretot, al cel de la carpa, que els seus companys brodaven a cada funció.

Aquell capvespre (temps allunyat del present), acabat l’espectacle, va haver de fer el cor fort per emplenar el farcell amb els platerets xinesos, els pals i les pilotes que el temps havia anat descolorint. Havia resolt definitivament no veure el món des del banyó de les xanques que la lligaven a terra. Tenia un desig aeri.

Els somnis entre llençols la sostenien, volàtil, i la llençaven contra els núvols. Diluïda entre el vapor i la vanitat, va escoltar l’alarit sometent del rellotge despertador. La decisió ferma de canviar la seua vida començava a pesar; per primera vegada va emmudir aquell soroll estrident d’una manotada i continuà dormint fins que li vingué de gust llevar-se. Per pura dèria de portar la contrària al seu costum es va alçar de l’altra part del llit i ho va fer amb el peu que no estava avesat a fer aquell primer contacte matinal. Va prendre un bany, en compte de la dutxa ràpida i freda que cada dia la despertava. No va voler desdejunar-se café amb llet i torrades. Prengué un suc i cereals. Volia fer coses diferents i ho estava aconseguint.

La remullada calenta de la banyera no l’havia deixada desempallegar-se de tot l’abaltiment. El suc li havia deixat els llavis ensucrats i li va venir una set insuportable. Va engolir un bon glop d’aigua i de sobte deixà de sentir aquell desig d’aire. Tot plegat, deixà de sentir. Va fer el darrer badall.

S’havia ofegat en un got d’aigua. (Estranyesa)