Ahir vaig veure la pel•lícula més oscaritzada d’enguany. Tinc per costum no veure’n cap d’aquestes cintes que es presenten enjoiades de premis i, sobretot, cap d’aquelles que porten adossats els homenets novaiorquesos daurats d’espasa entre les mans. Ahir però, malgrat els guardons rebuts, em vaig decidir de veure-la perquè algú em va dir que amb el film Slumdog millionaire hom havia colat un gol ben gran al cinema ianqui, i jo, curiosa com sóc, és clar que no em volia perdre la repetició dels vuit gols a la moviola. Em va animar també el fet de tractar-se d'una pel•lícula britànica del director de Trainspotting, de la qual conserve un bon record.
En eixir de la sala de projecció comence a destrenar la història i a evocar les imatges i, de vegades, totes plegades, resten en mi eternalment. Aquest no és el cas. D’una banda entenc els premis atorgats: els americans encaixen la denúncia de sistemes corruptes i podrits quan es tracta de països exòtics i llunyans, i més si l’embolcall són tres nens d’ulls grans i somriure net. D’altra banda entenc també que l'argument és de gust acadèmic, tradicional i farcit de tòpics: amors predestinats, lluita per la supervivència. No m’emociona.
Sota les referències a Dumas, dos dels tres mosqueters, intenten obrir-se pas mentre juguen amb el bé i el mal. Lluny d'empatitzar amb el protagonista, ho faig amb el germà dolent. Al primer, bo i passiu, la sort, la planeta, li somriu. L’altre lluita, encara que en un combat equivocat.
Em declarava caïniana, tot oblidant el tercer mosqueter, la dona. Ara, però ja no em declare res. He llegit que aquesta setmana els nens actors estan deprimits en haver deixat d'aixafar la catifa roja del teatre Kodak i que la nena, de retorn a casa, no vol llevar-se la roba que portava a la cerimònia dels premis. Els milions s'esvaeixen. La felicitat també. Els guardons inflats esclaten en les cares d'aquelles criatures.
No tornaré a veure una pel•lícula oscaritzada ni encara que me la recomanen. I això inclou les d’Allen.
