Assentiré de grat

Hi ha dies que Salvador Espriu, amb les seues ulleres característiques, els llavis prims, el front ample i l'esguard inquiet, es passeja pels carrers. L’he vist sovint a Alcoi. I a València. Un home silenciós, un poeta mort fa 25 anys, que encara se m’apareix.

Assentiré de grat, car només se'm donà
d'almoina la riquesa d'un instant.

La riquesa d'un instant es va manifestar anit al teatre Micalet on músics, actors i poetes van compartir amb un públic entusiasmat, gairebé tres hores de paraules i música. Un instant dilatat durant la nit que acomiadava aquest febrer escàs.

Si podien, però, durar
la llum parada, l'ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt totes les coses que he estimat!

Recitar Espriu és difícil. Els seus versos, de contenció i desesperança, demanen un ritme de recitació lent, contingut, sobri. Dir Espriu requereix omplir la veu de llargs camins, de llum i de paisatge. Pilar Almeria i Joan Peris, amb una veu nítida, s'hi van llançar.

Voltats de por, enmig del glaç
de burles i rialles d'albardans,
hem dit els mots que són la sang
d'aquest vell poble que volem salvar.

Poemes que anit eren, també, cançons. Roger Mas, Jordi Batiste, Òscar Briz, els suecans Inòpia, que em van sorprendre gratament, i la coral Salvador Giner, els uns al ritme estrident de guitarres i bateria, i els altres amb violí i violoncel, ompliren la sala d'un crit inequívoc: la paraula espriuana, la nostra llengua i aquest vell poble, més vell i més abandonat, si cal, que ara fa vint-i-cinc anys.

No queden solcs en l'aigua, cap senyal
de la barca, de l'home, del seu pas.
L'estrany drapaire omplia el sac
de retalls de records i se'n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s'esborren a mar.

Els parlaments de Jaume Pérez Montaner, Isabel-Clara Simó i Vicent Torrent enriquien la vetllada, tranformaven l'absència del poeta en una petjada eterna i necessària, en solcs pregons en aquestes aigües tan tèrboles, en un exemple de llibertat, en una veu que naix de la insatisfacció i de la necessitat d'expressar-se, en una estima immensa a la llengua, a la cultura i a la nació catalanes.



De presentar i conduir l'acte, se n'ocupava Manel Rodríguez-Castelló, a qui coneixem bé en aquesta pàgina. Vestit de negre, el mestre de cerimònies perseguia l'ordre clar de la nit. La seua veu expressava la conformitat amb el llegat d'Espriu, també de bon grat. I una servidora, refredada i una miqueta en la inòpia, de la segona filera de butaques estant, envoltada del bo i millor de la nostra petita, covarda, vella, tan salvatge terra, veia passar l'home de les ulleres grans i d'esguard inquiet, per darrere l'escenari, entre bastidors.

Hemeroteca

Sempre que busque un paper en trobe un altre. I així és com ha anat a parar a les meues mans un exemplar de la revista Morvedre de l’any vuitanta-sis.
Les meues xicotetes col•laboracions a la secció cultural del butlletí d’informació local em vam permetre de creure’m un poc escriptora, però sobretot, em van proporcionar un dels majors plaers que una fanàtica com jo podria somniar: entrevistar el meu ídol, Lluís Llach. Encara se m’eriçona la pell.

Aquell raconet era l’únic que es feia en valencià, la qual cosa suposava que, en eixir publicat l’articlet, les ultracorreccions de l’impressor eren habituals, ja que tenia poc de costum de muntar el linotip amb planxes en la nostra llengua i s'hi atrevia amb noves propostes. Ara, a més d’alguna errada tipogràfica i ortogràfica, hi trobe la innocència d’uns vint anys acabats de fer i la il•lusió més gran de creure’m important.

Laia Espriu i Andrés

De vegades m’agafa un rampell de valentia i em propose llegir un llibre gros. Ja siga una novel·la llarga o, principalment, un recull de contes o obres curtes. Pràcticament sempre abandone. Arriba un moment que em pot el tastaolletes que duc a dins. Ho faig amb més èxit amb la música. L’any passat em vaig empassar la integral de simfonies de Mahler en els viatges en cotxe a l’institut. Si teniu en compte que em costa vint minuts cada trajecte i que vaig escoltar diverses vegades algunes de les simfonies (la tercera, la sisena, la setena...) copsareu que vaig estar setmanes amb aquesta feina. Amb la literatura fracasse amb més facilitat. Dels últims temps només recorde haver acabat els contes de Hemingway: tres mesos, pel cap baix, llegint únicament Hemingway! Quin plaer... Ara mateix, Messiaen omple les meues pujades i baixades al treball (Corigliano i Bartók han acabat per ficar-hi un peu, què hi farem). Com us deia... fa un bon grapat d’anys m’agafà aquest rampell i vaig adquirir un antologia d’Espriu (una edició a cura de Rosa Delor i publicada pel Cercle) i em vaig dir: aquest te l’empasses. Val a dir que durant unes setmanes el rampell se’m fa fort a la superfície. Però aquest també, ai las!, va caure. Vaig tenir la sort que Rosa Delor era coneixedora de les meues ànsies i incapacitats i va col·locar Laia a la primera part del llibre. De fet, quan el politburó de la paraula és nostra em va encarregar aquest escrit, un cop comprovat de nou la inconsciència d’aquest grup selecte, Laia em vingué al cap i s’hi instal·là. No cap altre poema o narració. De fet, vaig jugar amb la idea d’escriure sobre els poemes d’Espriu musicats durant un temps. Segons. Però la imatge de la xiqueta absorta mirant la mar m’era indefugible. El nom també m’és inevitable. Quan la meua parella i jo ens hem assegut a triar nom per als nostres fills, només hem necessitat fer una llista i anar ratllant en el cas dels noms masculins. La primera destria sempre ens era fàcil: molts d’ells, senzillament, no podien ser. Finalment quedaven tres noms i aguantaven la pressió fins que un d’ells, manel...joan..., surava i s’imposava als altres gairebé per decantació. Cada vegada (bo: dues) la llista de noms femenins quedava pràcticament neta. Laia, tranquil·la i segura, ens observava a vera i a mi, tots dos en plena tempesta al bell mig de la mar. Si era xiqueta, era Laia. La veritat és que només sé fer xiquets. Ara... els faig niquelats.

Una exposició

Després de mesos centrat en el treball de-tapar-forats-i-poc-més de l'institut, i amb la ressaca del seu carnestoltes encara tremolant-me a la pell, vénen dies d'obrir-se cap a Alcoi i d'anar espantant els darrers freds d'un hivern inusualment rigorós per a aquestes latituds (i no sabríem sinó agrair-ne l'estímul, el sacseig, la necessitat de moure's). El cas és que allà, al meu poble, se celebren els 40 anys i escaig de la creació del Club d'Amics de la Unesco, el Club per antonomàsia. I ho fan amb una exposició de quadres, fotografies i poemes que serà oberta al públic aquest divendres 19 de febrer a la seua sala (Cid, 12) i que té com a tema d'inspiració alguns articles de la Declaració Universal dels Drets Humans. A mi em van encarregar la coordinació dels deu poetes que hi han participat, incloent-hi un servidor (la part més senzilla de l'afer, encara que no sempre: la coordinació amb un mateix). Les deu pometes del pomer es completen amb Manolo Bellver, Jordi Botella, Antoni Ferrer, Joan Jordà, Robert Llopis, Eduard Marco, Begonya Mezquita, Josep Mir i Josep Ribera. D'autèntica antologia, com veieu, que a la primavera serà arreplegada en forma de llibre amb tots els treballs en alegre convivència. Ja vaig penjar a LPN el fruit d'aquell treball, Empremtes en la cendra, poema que té com a rerefons el dret a l'educació. Un va resignant-se, amb el temps, a a anar convertint-se en mer poeta d'encàrrec, i això rai quan el resultat és més o menys satisfactori (i deixant de banda les incondicionals efusions de l'amiga Olga). Després de moltes voltes al nano, el poema em fou escrit com una sèrie d'episodis que corporifiquen la veu d'uns personatges inventats que travessa el túnel del temps. Ja sé que el títol que potser donaré a la sèrie de poemes en què inclouré aquestes empremtes, Veus enmig d'un túnel, més o menys, és d'un convencionalisme que tomba d'esquenes però de moment no se m'acut res de més escaient al propòsit i sentit dels poemes. A la tornada de la inauguració de l'exposició us en donaré més detalls. Ara hi ha això, algunes baixades (o pujades, segons que es mire en termes nord-sud o avall-amunt; mai no ens hi posarem d'acord) al poble a respirar un altre aire, més fresquet encara, i a preparar la vetlada del premi de poesia i dels Joan Valls per l'ús i promoció del català que celebrarem el proper 6 de març al Casal Ovidi Montllor. Cal dir que tothom hi està convidat? Doncs això.

A la lluna de València

Així m’he quedat. Amb el desig frustrat de no poder anar al concert de Raimon a l’Olympia. Només conéixer la notícia he intentat d'aconseguir un parell d’entrades, però com era d’esperar, el pati estava complet i també la platea. De res m’ha valgut apressar els dits i pitjar l’adreça de Servientrada. Tampoc no he tret res de telefonar als grans magatzems on ho venen tot. Dimarts vinent us cloureu tots com un puny, i jo al carrer, de pedra, sense cap altre consol que engaltar la cara al vent mentre esguarde, als peus de l'Olimp, la lluna de València.