Axí com cell qui fa ensenyances contant faules d'animalets, ne pren a mi que vaig deixant-vos mossos de la meua vida, especialment anècdotes dels meus fills. Moltes d'aquestes històries tenen una lectura clara, d'altres amaguen -fins i tot per a mi- la seua significació. Si és que en tenen. La que ve ara és d'aquestes. Jo vos ho conte com diu Witold Gombrowicz al seu Pornografia: "encara que no copsava prou bé què volia dir...".
Fa un mes vam anar tota la família en ple a l'acte de rebuig a l'atac del govern israelià a la Flota de la Llibertat i com a suport als tres catalans que hi viatjaven. Un d'ells, el periodista valencià David Segarra, a qui vaig conéixer fa una gallofa d'anys. L'acte estava programat per a les 19h. Nosaltres arribàrem cinc minuts abans. No cal dir que no hi havia ningú: començaven a cablejar. Una estona després ja venia el Miquel Gil i, si més no, començàrem a fer la xerradeta. Ja sabeu com va això: les coses s'allarguen. I també sabeu com va això: els tres catalans allí, el Guillermo Toledo i els valencians que no omplíem la Plaça del Patriarca. Però això és un altre tema.
El cas és que el meu fill menor (que dóna un joc...), ja avorrit, s'acosta a la font.
Érem a la voreta de l'esquerra. El Joan descobreix la primera estàtua i es queda mut, hipnotitzat. I diu amb la seua veueta sobreaguda, sense parpellejar: "Eixe és castellà". I jo callat. Gira uns graus el cabet, localitza la segona estàtua, s'ho rumia un temps i solta "I eixe també és castellà". Jo respire, intente controlar el to de veu i li pregunte: "Ah! I Joan què és?". Així, com qui no vol la cosa. Jo ja em veia escrivint el post. Joan es gira estranyíssim, no donava crèdit a la pregunta. Em fita als ulls, molt seriós, i amolla: "Jo? Jo, Puyol".
...
Ja fa unes setmanes que tenia escrit aquest post. Però fa un moment dubtava si no era millor penjar-lo una mica més tard i, així, desvincular-lo el màxim possible del partit d'avui. Però després he pensat, total, si jo no pille el transfons del conte (si és que en té, si és que n'ha de tenir): deixem que la història s'amare del que siga i que cascadú/na n'aprenga el que li vinga de gust.
No té la ressonància que ha obtingut en els mitjans d’arreu el vessament provocat per la casa BP al golf de Mèxic, però una de les qüestions que la societat nord-americana viu amb l’angoixa pròpia d’una catàstrofe natural és la crisi del seu sistema educatiu.
Quan vaig visitar per primera vegada els Estats Units, a meitat dels vuitanta del segle passat, em xocava el testimoni d’un professor espanyol que s’estimava més no tornar a Espanya mentre el seu fill adolescent no acabara la secundària, perquè estava segur que fracassaria en un sistema educatiu on el nivell era massa alt. Eren els temps, alguns ho recordareu, en què ací s’encetaven les reformes que uns quants anys més tard quallarien en la LOGSE. Encara estava recent l’informe A Nation At Risk, encomanat als experts de l’època per un president Reagan preocupat per l’abandó de la pràctica de l’oració a les escoles del país. L’informe descrivia en termes apocalíptics l’estat del sistema educatiu nordamericà:
Our Nation is at risk. Our once unchallenged preeminence in commerce, industry, science, and technological innovation is being overtaken by competitors throughout the world. This report is concerned with only one of the many causes and dimensions of the problem, but it is the one that undergirds American prosperity, security, and civility. We report to the American people that while we can take justifiable pride in what our schools and colleges have historically accomplished and contributed to the United States and the well-being of its people, the educational foundations of our society are presently being eroded by a rising tide of mediocrity that threatens our very future as a Nation and a people. What was unimaginable a generation ago has begun to occur--others are matching and surpassing our educational attainments.
La nostra nació està en risc. La nostra antiga indiscutible superioritat en el comerç, la indústria, la ciència i la innovació tecnològica està sent superada per competidors de tot arreu del món. Aquest informe s'ocupa d’una de les moltes causes del problema, però és la que subjau rere la prosperitat nord-americana, la seguretat, i la civilitat. Informem al poble nord-americà que, tot i que podem estar justament orgullosos pels guanys històrics amb què les nostres escoles i col·legis han contribuït a la prosperitat dels Estats Units i el benestar del seu poble, les bases educatives de la nostra societat estan sent erosionats per una creixent marea de mediocritat que amenaça el nostre futur com a nació i com a poble. El que era inimaginable fa una generació ha començat a passar: uns altres han assolit i superat els nostres èxits educatius.
Donada la meravellosa capacitat que tenen els nord-americans per a elaborar narrativament el seu discurs ideològic, el cinema ha explicat a tot el món que la situació pot arribar a anar molt malament en les aules. Hi ha tot un subgènere amb aquesta temàtica: Rebelión en las aulas,Mentes peligrosas…
La culpa, com no podia ésser d’altra manera, va ser atribuïda a un professorat incompetent i a les seqüeles de l’experimentalisme i l’antiautoritarisme dels anys seixanta –ja sabeu, àcid, promiscuïtat sexual, rock’n’roll i Alexander S. Neill.
Com que les successives administracions de Reagan i Clinton no es van atrevir a posar-hi la cullera, davant la complexitat legal d’un sistema educatiu en la descripció de la qual no entraré ara, no és fins l’arribada de Bush II que no s’hi intenta una reforma ambiciosa d’abast federal – sí que hi hagué diversos intents d’àmbit municipal, sobretot, i estatal. Els supòsits de la reforma anomenada No Child Left Behind consistien en establir una avaluació que permetera rendir comptes del que aprenia l’alumnat, centrat especialment en matemàtiques i llengua –el que ací anomenem instrumentals–. Els resultats d’aquesta avaluació condicionarien els fons públics que havia de rebre cada escola: a pitjors resultats, menys diners, és clar. A més, s’hi introduïa, per decret, quina era la metodologia que s’havia d’usar en l’ensenyament d’aquestes disciplines, inspirada en les teories i el llenguatge constructivistes. Així, s’intentava acontentar per igual a dretes i esquerres: els neocons podien fer una gestió escolar basada en paràmetres empresarials –accountability–, i els pedagogs universitaris progressites veien com s’imposava el mètode de l’aprenentatge significatiu i l’autonomia dels aprenents. Per exemple, en cada aula de primària havia d’haver una biblioteca i una estora, de manera que en períodes delimitats els nens havien d’anar per terra amb un llibre, sota la distant supervisió del mestre o la mestra. Que conste que no m’opose ni a l’estora ni a la biblioteca, ni a un ambient relaxat a l’aula. S’establia també un mecanisme per a la creació o conversió de les escoles públiques en charter schools, l’equivalent a les escoles concertades d’ací, sota la premissa que l’administració pública és ineficaç i que cal aplicar els principis de la competitivitat empressarial, la màgica eficàcia de la qual sembla inqüestionable, a l’ensenyament. Així, pròcers de la humanitat com Bill Gates poden llavar els diners bruts guanyats amb el Windows, i de pas desgravar impostos, a través de les seues fundacions humanitàries –algun dia algú podia comptabilitzar els diners que han perdut les empreses en hores de treball mentre els treballadors se les tenien amb els seus pc. El resultat de l’experiment podeu seguir-lo en el llibre de Diane Ravitch The death and life of the great american school system.
Ravitch, que justetament va ser una de les assessores del president Bush per a la reforma educativa i una de les responsables de No child left behind, fa una fonamentada i demoledora crítica als supòsits ideològics, més que no pedagògics, tot i que també, que havia desensat fins no fa tants anys.
El resultat ha estat tan desastrós que una de les prioritats d’Obama en arribar a la Casa Blanca, que no al poder, va ser la de mamprendre una nova reforma educativa, ara coneguda com a Race to the top. Torne a l’audiovisual per recomanar-vos de nou The wire, que s’ocupa de la reforma en la seua quarta temporada. Tanmateix, l’administració Obama insisteix en culpabilitzar el professorat en general, i els sindicats de l’ensenyament en particular, als quals s’acusa en mitjans com NYT, Washinton Post o FT de burocràcies que defensen l’immobilisme i que entrebanquen els canvis, i aposta per aprofundir en la via de la gestió privada basada en resultats comptables –a la manera de les avaluacions que ara es fan a quart de primària a l’Estat espanyol–. D'aquesta manera està desoint a una part del seu partit i dels reformistes americans, que promouen un plantejament basat en la creació de currículums – en els EEUU cap llei indica què és el que cal que els nens aprenguen, llevat de matemàtiques i comprensió i expressió escrites –, i en el suport a la tasca docent.
Com que els vents que bufen per la vella Europa sembla que van en la mateixa direcció –caldria avaluar què avaluen, a qui avaluen i perquè avaluen l’informe PISA i d’altres exàmens semblants–, i com que no és remota la possibilitat que la propera reforma educativa la mamprenga, en un parell d’anys, un ministre tan poc sospitós de capteniments pedagògics i socials com, per exemple, el conseller Font de Mora, arromanguem-nos. O arromangueu-ton, com diuen al Maestrat.
A la tardor s'estrenarà el documental Waiting for superman? que promet remoure les consciències dels americans –i dels valencians?– davant la crisi educativa, a la manera d'An inconvenient truth, d'Al Gore. Ací teniu una vídeoinfografia per visualitzar què és el que preocupa a l'establishment progre americà, per anar fent boca.
Dissabte deu de juliol es casa Andrea, la filla de Manel.Mentre sonarà la musica patxanga al mas alcoià on celebrarem la festa, a Barcelona, milers de persones reclamaran els tirabuixons, les trenes que han anat caient a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, a força de retallades i promeses i pressions (in)fundades en pors i afanys de maldat i de poder més que no pas d’una altra cosa ("Fa tant de mal el caire pervers i venjatiu que sospites als "foscos ulls" dels que negant-se a si mateixos sols volen l'orfandat universal dels esclaus" com diu l'amic Pep). Uns quatre-cents quilòmetres més al sud, però, els tirabuixons, les trenes de la núvia dansaran al ritme d’un batec profund, al cim d’un turonet de la serra alcoiana, des d’on es veu el barranc del Cint, al damunt de l’estació de trens que agonitza, igual com l’estatut català. Andrea porta mesos preparant el seu casament amb Carlos, un jove alcoià. Han estat un grapat de gestions que ha coordinat amb una professionalitat digna d’una empresària veterana. No ha oblidat el més mínim detall. Els bodorrios que fan els joves d’ara (d’ara?) van plens de grans boatos, cerimònies de pompa i lluentons, power-points (pp), shows i disfresses irreverents i barroeres actuacions. Els nostres joves promesos han buscat una fórmula pròpia, fugint d'açò i d'allò, pensant en tot i en tots una mica. En serem vora a dos-cents. Son pare i jo, perquè la xiqueta fluïsca, li déiem que dissabte serà un dia de festa, de passar-ho bé, de deixar-se anar i d’alegria al sol, un sol de juliol que, de moment, no està escalfant tant com altres estius. Son pare i jo recordem el nostre casament i sabem per experiència que una festa d’aquesta mena pot resultar un esdeveniment inoblidable, de molta llum, molta alegria. Questa picolíssima serenata… Dissabte brindarem per totes les dependències i totes les independències. Les primeres, les estrictament necessàries pel que fa a l’amor i la casa; les segones, per Catalunya i pel futur. Som una nació, nosaltres decidim. Visca els nuvis!
No us diré més. Abans de saber-nos rebaixats i congelats hem patit un acabament de curs amb aluminosi, no ens ha quedat una altra que fer servir el gimnàs o un racó del bar com a aula improvisada. Al mateix temps que la inspecció ens exigia pulcritud a les actes dels departaments, hem anat empaquetant llibres i andròmines sense saber ben bé quan ni on desembolicarem els fardells. Hem hagut d’emportar-nos a casa el material més delicat per por de trobar-lo esbocinat més endavant, o vés a saber si no el tornàvem a veure més. Hem acabat el curs sense saber ben bé on ni com encetarem el vinent. Aquest desemparament ens ha ferit mortalment.
Sempre es pot empitjorar però. Fa tres dies que ja no cal el requisit lingüístic per tal d’exercir qualsevol treball públic. El ple de les Corts Valencianes va aprovar despús-ahir, amb els vots a favor de PP i PSPV, la Llei d'Ordenació i Gestió de la Funció Pública Valenciana, segons la qual el valencià ja no dificultarà l'accés dels habitants de les zones castellanoparlants a la funció pública. Una llei que. per no discriminar els castellans, margina els valencians i ens fa retrocedir més de vint-i-cinc anys. Un nou concepte de la funció pública "adaptada als temps que corren". Sant Pere ha tancat el curs amb pany i dues voltes de clau.
Com alguns de vosaltres ja sabreu, La Paraula és Nostra va nàixer a l'ies Clot del Moro de Sagunt. Era, i és, un grup de poesia. Els pares i mares són vells coneguts d'aquestes pàgines: Begonya, Amadeu, jo mateix. Ara, l'LPN de l'institut i aquest bloc porten línies totalment diferents. O no.
El cas és que enguany hem fet un homenatge a Estellés (una vella proposta de l'enyorat Amadeu, quan era a l'insti). Vam començar amb la idea d'un senzill recital de poemes i vam acabar amb dibuixos a partir de poemes realitzats per alumnes de l'artístic, recreacions en vídeo, creació musical i, clar, paraula dita. El treball ha estat d'una parcel·lació extrema per confluir, finalment, en tres actuacions realitzades al mateix centre amb un gran èxit: alumnat amb la boca oberta i professorat emocionat.
Gràcies a aquest treball, m'he llançat a dues experiències noves: la composició de dues cançons conjuntament amb una alumna i la posada en marxa d'un taller de creació audivisual amb l'alumnat de pdc1 (saltant-me sense miraments la programació).
Us en deixe un mos. Un clip de tot el que ha estat el procés. He de reconéixer que fer el vídeo i visionar-lo després m'ha produït i em produeix una gran emoció. Estic fet un monya. L'edat, potser. Aprofite aquest estat anímic per deixar-me anar i mostrar la meua admiració i el meu agraïment als dos mestres ja esmentats, a l'alumnat de l'artístic, a l'alumnat de pdc1 (especialment a Cristina Tolosa i Andrea Blanco), a la rapsoda Guadalupe Espinosa i a la cantant i co-compositora Mar Muñoz.
I sobretot, a les grans Empar Vidal i Elena Uriel -enormes-.
