Carta a Ovidi

Estimat Ovidi,
Ara fa deu anys que te’n vas anar. Sí, no puc negar que ens havies anunciat amb temps per davant, pletòric d’aquell humor que et caracteritza, les teues vacances. Però mentiria si et diguera que no t’hem trobat a faltar tots aquests anys i que la teua absència no és un buit irreparable. No, no vull posar-me solemne. Tinc les teues cançons, que t’hauria fet goig veure tan ben editades, i un Ovidi en directe que acaba de publicar el Paco Muñoz. Moltes coses més: fotos, lletres, vídeos… i uns quants records que no podrem evocar junts entre colp i colp de cafè i que m’hauré d’empassar tot sol. Per això, Ovidi, et trobe tant a faltar, la força de la teua humanitat tan sincera, divertida i vitalista!
Seria difícil posar-te una mica al dia de tot el que ha passat durant aquests anys de vacances. Allà on ets no et calen maldecaps i, a més, et supose ben informat per altres vies. En tot cas deixa’m dir-te que l’anversari de la teua marxa (que els teus amics hem celebrat cada any puntualment) et provocaria un parell de somriures: un de tendresa en comprovar que el teu record resisteix ple de salut el pas del temps, que arreu del nostre país avui s’organitzen actes en la teua memòria, que noves promocions van incorporant-se al coneixement de la teua obra, on troben tantíssimes coses que el present els nega. Per aquest cantó, doncs, cap problema, t’has convertit en un clàssic (no et rigues!), una font que no para de rajar veritat, amor, fidelitat, profunditat, ràbia, tristesa, poesia, vida a dojo, tot allò que, sovint sense saber-ho, dóna sentit a les coses. L’altre somriure te’l provocaria el sarcasme, o potser et faries un pet de riure amb tanta ignorància, mediocritat i mala bava com destil·len els de sempre, els amos del cotarro que avui gestionen les pessetes (ara se’n diuen euros) a l’Ajuntament i a la Generalitat. Si et serveix de consol, el poder no ha pogut desactivar la força del teu missatge, i per això té por que l’exemple es propague. Per aquest altre cantó, al capdavall, continues guanyant batalles, no ets comercial, sinó artista d’una peça, i no poden domesticar-te. Tot un honor per a tu, i una vergonya per a ells, que ja pagaran tanta miserable gasiveria.
Se m’acaba l’espai i he de deixar un fum de coses al tinter. Però no volia acabar sense dir-te que l’última versió d’El meu poble Alcoi, amb la guitarra del Toti, em sembla senzillament magistral, definitiva. Les modificacions que hi has incorporat superen amb escreix aquelles versions clandestines gràcies a les quals vam aprendre aquella cançó de memòria molt abans que la pogueres editar. Crec, de veritat, que Alcoi no podia tenir un himne millor. Gràcies, per la part que em pertoca: “poble tossut i obert / carrascós, clevillat. / Com un gall matiner / canta i alça la cresta, / com si el seu horitzó / fóra fora finestra”. Per cert, em revelaràs quin és aquell racó que només saps tu, ple de flors a l’estiu, ple de flor a l’hivern? O me l’he de buscar jo, se l’ha de buscar cadascú al seu interior més autèntic? Ho deixe en les teues mans. Una abraçada ben forta.

Manel Rodríguez-Castelló, març 2005