dissabte, 23 d’abril de 2005

El paràgraf

Fa deu minuts que he acabat de llegir-me la novel·la de Paul Auster La noche del oráculo, publicada en castellà per Anagrama, i encara estic sota l’efecte de l’emoció, aquesta vibració cel·lular sota la pell, microscòpica, la mateixa que tenim quan sortim del cinema de veure una pel·lícula xula i caminem en silenci, sense adreçar-nos al nostre acompanyant, per por que les paraules trenquen l’encís i que aquell efecte conhortador s’esvanisca, en estar fet de la mateixa naturalesa que les imatges dels somnis quan despertem i fugen, sense que puguem retindre-les.
Feia temps que no llegia novel·la però, tanmateix, aquest hivern he estat anant a jòc d’hora i he pogut llegir una estona, abans d’apagar el llum i reposar. Així, he pogut llegir alguna de les novetats editorials que més atenció han acaparat en els últims mesos: La pell freda, L’ombra del vent, La pell i la princesa, a més d’alguna altra lectura que no figurava en la llista de llibres més venuts: Antichrista, d’Amélie Nothomb, o Psicomàgia, d’Alejandro Jodorowsky. He de dir que, malgrat que algunes d’aquestes lectures m’han fet amena o abellidora l’hora de gitar-me, cap d’elles m’ha provocat el gust de llegir-la que m’ha donat la lectura del llibre d’Auster. I no és que siga una obra mestra, però sí és una novel·la endimoniadament ben contada i escrita, i que té una de les virtuts que més m’estime en la prosa: la virtut del paràgraf.
Una d’aquelles proses, ja sabeu, amb aqueixos paràgrafs que, com si res, et conten una vida, il·luminen un aspecte de l’experiència humana, et fan el perfil d’un personatge o et retraten un lloc amb tanta veritat i emoció, que no et queda altre remei que donar-te el gust de rellegir-lo per tal d’admirar-lo i intentar copsar on rau la seua perfecció, a què consisteix la seua màgia.
Mireu aquest, on explica què és enamorar-se:

Pero quiero ir más allá del cuerpo de Grace, más allá de los incidentales detalles de su persona física. Los cuerpos cuentan, desde luego –cuentan más de lo que estamos dispuestos a admitir–; pero no nos enamoramos de los cuerpos, nos enamoramos de lo que somos, y si en gran parte nuestra naturaleza se ve circunscrita a un ámbito de carne y hueso, también hay otra cosa. Eso lo sabemos todos, pero en cuanto nos apartamos de un catálogo de apariencias y cualidades superficiales, las palabras empiezan a fallar, a desmenuzarse en confusiones místicas y metáforas nebulosas, insustanciales. Algunos lo denominan la llama de la existencia. Otros, la chispa interior o la luz íntima de la personalidad. Y otros se refieren a la llama de la esencia. Los términos siempre evocan imágenes de luz y calor, y esa fuerza, ese principio vital que a veces llamamos alma, siempre se comunica al otro a través de la mirada. Seguro que los poetas acertaban al insistir en ese punto. El misterio del deseo empieza cuando se mira a los ojos del ser amado, porque únicamente allí puede percibirse un destello de quién es esa persona.


Mola, no?

1 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

sí que mola, si. ho vaig llegir anit però estava massa espessa per dir res. aquesta sensació de què parles crec que només la tenim unes poques vegades a la vida, quan llegim una novel·la que ens frapa tant com la que tu has acabat ara, quan veiem una pel·li, quan descobrim uns ulls, quan viatgem... a mi em ve al cap ara les novel·les de Sandor Marai (l'última trobada, l'herència d'Esther i l'amant de Bolzano) que em van fer sentir més o menys el que diuen les teues paraules, molt i molt xules, per cert.