25 de novembre: aturem la violència!
LA DONA DE LOT
Em vaig girar segurament per curiositat.
Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.
Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.
Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.
Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós
del meu marit, Lot.
Per la certesa sobtada que, si moria,
ell ni tan sols s’hauria aturat.
Per la desobediència dels submisos.
En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.
Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.
Les nostres dues filles desapareixien ja darrere el cim del turó.
Vaig notar el pes de la vellesa. De l’allunyament.
De la vanitat d’una vida errant. De la somnolència.
Em vaig girar en deixar el farcell a terra.
Em vaig girar per la por de no saber on posar el peu.
En el meu camí havien aparegut escurçons,
aranyes, rates de camp i pollets de voltor.
Allò ja no era ni bo ni dolent: senzillament, tota cuca viva
s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic.
Em vaig girar per una sensació de solitud.
Per la vergonya de fugir d’amagat.
Pel desig de cridar, de tornar.
O potser tot just quan es va aixecar un vent
que em va desfer els cabells i em va tirar la roba amunt.
Em va fer la impressió que ho veien des de les muralles de Sodoma
i esclafien, una vegada i una altra, un riure sonor.
Em vaig girar de la ràbia.
Per sadollar-me de la seua enorme ruïna.
Em vaig girar per tots els motius suara esmentats.
Em vaig girar no pas per pròpia voluntat.
Va ser un roc que va caure, sorollant sota meu.
Va ser una escletxa, que em va barrar el pas de sobte,
arran de la qual saltironava una llebre, dreçada sobre les anques.
I en aquell moment totes dues vam mirar cap arrere.
No, no. Jo no vaig deixar de córrer,
d’arrossegar-me, de giravoltar,
fins que una foscor no es va desplomar del cel,
i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes.
Per la manca d’alè, em vaig cabdellar moltes vegades.
Si algú m’hagués vist, hauria cregut que ballava.
No està exclòs que no tingués els ulls oberts.
És possible que caigués de cara a la ciutat.
Wislawa Szymborska
Un gran nombre, 1976
Tot seguit, més fotos de l'acció del grup de teatre:
10 comentaris :
Coneixeu la història de Lot, nebot d'Abraham, i la seua dona? Els àngels els van permetre de fugir i ésser salvats de la destrucció de Sodoma, amb la condició que no miraren enrere. La dona, que per cert no té nom, va girar-se i va quedar convertida en estàtua de sal. Aquest passatge del Gènesi bíblic ha estat usat com a exemple per a explicar la curiositat com a defecte dels humans, o més aviat del sexe femení.
Poetes com la ja coneguda per a nosaltres Maria Mercé Marçal o la Wislawa Szymborska, premi Nobel del 96, reinterpreten aquest mite. Heus ací les raons per què la dona de Lot es va girar. O no.
Demà, a l'hora del pati, ens veurem a l'entrada de l'Insti, dones i homes de Lot.
Una de les històries més angoixoses que recorde… L'he estat rellegint en la versió dels monjos de Montserrat i, efectivament, és la història –una més– de l'home just angoixat per escapolir-se de l'ira de Déu, ell i la seua família, les filles i la muller, i els gendres…
El poema de la Szymborska és impressionant: no l'havia ni sentida nomenar, però m'ha fet unes ganes tremendes de llegir-la.
Gràcies, Begonya ;)
Sí que és una història impressionant, la de Lot i la seua dona, d'aquelles històries bíbliques que els anys no perjudiquen, i de les quals sempre en pots traure alguna cosa.
Pel que fa a la Szymborska hi ha editada una antologia de la seua poesia a l'ed. Columna que es diu "Vista amb un gra de sorra", recomanable, recomanable, Ama10.
Us va agradar el teatret o que? no va eixir tan malament com creia, be, begonya ens va dir q posaria un enllaç per a que poguerem agafar les fotos i no l'he trobat, bo, espere poder agafar totes les fotos que haviem fet
un beset
Ací teniu l'enllaç, encara que no és fiable. ací
Gràcies per les fotos, Begonya: a mi sí que em carreguen bé :O
Sempre em sobta veure'm a les fotos perquè com que solc ser jo qui les fa, no tinc gaire ocasions de sortir-hi.
Per cert, sí que estigue bé: enhorabona a tots els participants, encara que va haver un moment, a la segona vegada, en què pensava que havien mort a la xica que enrotllen amb el llençol negre, del bac que va caure.
Gracietes a tu, amadeu, que vas impedir, per art de màgia, que el so tinguera aquell estrany soroll que hauria impedit un bon audio.
És cert que la pobra Aleixandra quasi es lesiona la segona vegada que ho van fer.:D
Moltes gràcies! Som el i les del grup de teatre. Hi havia més gent del que esperàvem, ens vam divertir molt, malgrat l'esforç i els nervis, i la "risa"...
Esperem poder fer una altra cosa, més contundent, al llarg del curs.
Adéu!
Publica un comentari a l'entrada