Veu de dona

Quan vam fer el recital de poemes de Maria-Mercé Marçal vaig voler justificar el motiu de la tria d'aquesta autora. Era una manera de dir per què m'agradava tant la seua poesia, per què ella i no una altra o un altre. Doncs bé, ara fa uns dies vaig llegir a l'AVUI un reportage sobre aquest aspecte de la poesia que tant m'interessa. L'article, signat per Carles Miralles, recull entre altres coses, el testimoni de Carles Riba sobre la poesia de Clementina Arderiu i fa una mena d'anàlisi de versos escrits per dones com Safo, Víctor Català -al voltant de la qual gira el reportatge- i Maria-Mercé Marçal. Tot i conscient que aquest tema suscita alguna inconformitat en unes i en altres, crec que obri la caixa de moltes claus interessants en una manera de fer poesia ben genuïnament femenina, considerada potser com a "alteritat" habitual en algun mascle, i també com a "identitat", que només pot ésser femenina. Hi ha, segons el crític, una tendència a la condensació, a la brevetat, des d'un punt de vista positiu. L'el.lipsi. (Si entràrem més a fons, jo parlaria potser de poesia críptica, de símbols, d'un cert hermetisme).També: Safo, poeta que veu, sent i després diu, i aquesta paraula dita es renova de manera perpètua. També: hi ha una percepció dels sentits, dels sentiments com a cosa sentida i de seguida cosa dita, que sempre que torna a ser dita, renaix, brolla, és una cosa nova.
No sé si heu entés per on va la cosa. Jo afegiria en aquesta llista Maria Fullana, per exemple. És a dir, que sí que hi ha una manera d'escriure poesia que només pot fer una dona. I no qualsevol dona.I no és res sexista. I no és negatiu, ans al contrari: enalteix la factura poètica una mica més.Per aquest camí és per on jo concep la línia de creació poètica.