Cagarrines davant l’univers

Un article que vaig escriure a partir de la lectura de "Tractat del caos" de Toni Albalat. No deixeu de passejar-vos per un dels seus racons virtuals.

Antoni Albalat és un autor polifacètic que aposta per una poesia d’ample abast, que recrea un món de versos plàstics i visuals ben suggerent. Amb el seu tractat del caos manifesta, una vegada més, l’artifici de què és capaç, no sense una dosi justa d’humor i de descrèdit.
La proposta d’Antoni Albalat, per als qui ja el coneixíem d’altres batalles, ens agafa preparats per (re)descobrir una veu poètica rica, diversa i sorprenent; una veu que ens permet, per això mateix, una lectura tan variada com ens vinga de gust: ràpida o detinguda, cap endavant o cap endarrere, horitzontal o vertical, al llit, a taula, a la dutxa... O, senzillament, podem, podeu llegir aquests textos fins a l’infinit tantes vegades com vulgueu. Perquè més enllà dels versos, les imatges, els fotomuntatges o els símbols, hi ha un mirada que ens desvetlla un univers de somnis.
El llibre es divideix en dues parts: I, Mar: hi ha el caos, Marià! II, Poemes del Mont de Venus (II.1 Segons Masters & Johnson. II.2 Segons Joan Amades et al. & variacions paranoicocrítiques. II.3 9 i 1/2 Poemes en prosa de l’Escola Olotina) i està escrit entre Castelló de la Plana, pàtria petita de l’autor, i alguns indrets de ses Illes.
Per començar assistim a un llarguíssim diàleg, o més ben dit, un xateig reproduït entre Froid i Sunami (?!) i després amb la Posidònia, una alga joganera, que ens dóna la benvinguda al caos poètic que l’Antoni vol llaurar entre les pàgines d’aquest poemari. Són converses trivials, de temes intrascendents, de bromes i de seducció, amb algun moment de desencís existencial, que trobarem destrenat a la resta del llibre. Un altre tipus de diàleg s’hi estén si considerem les al·lusions que fa més endavant als poetes Manent i Villangómez, ambdós Marià de nom i amb qui l’autor juga, tot fent referència a l’element marí, of course: la platja, les algues, la sorra i tota la gamma de plantes i bestioletes que ens puguem imaginar.
Tot seguit, observarem que no hi ha més cera que la que crema: el desig de la carn i la presència del mar. Es tracta dels dos pilars sobre els quals es basteix l’obra que presentem, tal i com els clàssics ja van inaugurar, tal i com els poetes de demà continuaran bastint. Albalat, però, hi aporta una dosi de metzina que ell, i solament ell, sap fabricar al laboratori de mots. Resultat d’una ironia, d’un ebri sentit de l’humor o d’una visió del món amarga i roent, calenta fins a esdevenir lluminosa, aquesta poesia xiscla entre les nostres mans. Hi trobem el Mont de Venus amb el vestit de cada estació, de cada paisatge, hi llegim la definició de l’orgasme escrita en la llengua més eròtica –diuen- del món (“C’est elle, la petite mort, derrière les rosiers”) i gaudim d’unes proses finals que són el retrat d’un món que, irremeiablement i com deia l’Estellés, va a la catàstrofe. Davant aquest enorme panorama de desordre i de catarsi, podem atorgar-nos el dret a batejar-nos com simples cagarrines davant l’univers, o bé, amb paraules de l’Antoni: Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc! Cooc!