Una jornada particular

Escric avui amb sensacions ambivalents: d'una banda, hi ha motius per a sentir-me content. En la res publica, un parell de fets ens han d'omplir de satisfacció, com són els més de cent mil manifestants de dissabte passat contra la política educativa del govern valencià, tot i que les xifres oficials donaven, només, quaranta mil persones. Potser les influències del conseller Cotino, abans Director General de la Policia, hi tinguen alguna cosa a veure, he sentit dir.
De més a més, aquests dies hem sabut que el Tribunal Suprem va dictar el passat 29 d’octubre de 2008 una sentència, i és la vintena, que desautoritza el Consell en la seua política de no reconéixer les llicenciatures de Filologia catalana en les oposicions de mestres i professors. Com a conseqüència, s'estableix ja jurisprudència en el reconeixement del títol de Filologia Catalana com a acreditació de valencià, i tanca a la Generalitat la possibilitat de seguir dictant normes que ignoren aquesta equivalència. A més, obliga el govern valencià a pagar els costos del procés. I no és que m'alegre d'açò últim que, al cap i a la fi, ho paguem nosaltres.

D'altra banda estic cansat, molt cansat. Físicament i mentalment. Avui, després d'haver acabat altre Allioli ahir, he fet Dia del club. Ja sabeu que Dia del club, en el lèxic futbolero, vol dir que paguen tots per anar al camp, tant els socis i abonats com el públic en general. Aquests dies solien coincidir amb els partits que tenien una audiència potencialment més gran: el Madrid, el Barça… I com que els preus eren prohibitius, molts socis no hi anaven, al camp.
Avui, és dia del club, perquè no he anat a la feina i m'he quedat a casa, entre altres coses per a tindre una estona i fer aquest articlet. Ara ja és tard i he fet el gandul tot el dia, fullejant aquests llibres:



Un catàleg dels dissenys de periòdics encomanats a la casa Cases i associats, autors, entre d'altres, del meu admirat Público.
Aquest altre és una antologia de disseny amb intenció política, editat per Milton Glaser i Mirko Ilic.


Glaser és qui va fer, entre moltres altres coses, la campanya

Ilic ha estat director artístic de la revista Time, i ha treballat al New York Times i al Wall Street Journal. Ací podeu furgar per trobar mostres del seu treball.

Com que em passe la vida fent fotos per "obligació" —hi ha setmanes que puc tirar prop del miler de fotos—, de la mena d'aquesta:



he perdut un poc el plaer de tirar per afició. Tanmateix, aquest cap de setmana n'he fet unes poques a l'Horta, per gust.






I per acabar, les ofèlies tornen per ací.


Ahir, a la seu de la Intersindical, es va inaugurar solemnement l'exposició d'Eugènia Aloy i Xelo Martínez que l'altre dia ens anunciava Begonya. Hi va acudir un munt de gent, més del que sol ser normal en les exposicions que cada mes organitza el sindicat sota l'epígraf Dimarts de la Intersindical.

La presentació de la presentadora, la nostra Begonya, estigué a càrrec de la companya Lola, que la nomenà la "més gran poeta en llengua catalana del País Valencià". Com que estava petat, algun espavilat es colà en la seu i li va furtar la cartera a Lola. Úrsula i jo hi vam anar, com és costum, després de la piscina d'Úrsula. Ara en hivern li pose el pijama directament i m'estalvie un canvi de roba després. A més, sol eixir de classe amb la roba del dia brutíssima.