dimecres, 21 de gener de 2009

No sóc ningú

Com mon pare, a mesura que passa el temps, m'emocione per coses sense importància: pels núvols que corren velocíssims en un dia de vent com ahir, per les paraules de Bono, el cantant d'U2, durant el concert previ al dia en què Barack Obama assumia el càrrec de president del món sencer. M'emocione quan veig una pel·lícula, quan em tires grapat, quan escolte France Gall o l'Oliver, quan un alumne em dóna les gràcies, quan veig pondre's el sol per les muntanyes que separen València de Sagunt, en plena AP7, quan compte els dies que falten perquè arribe la primavera, quan mire el rellotge i són, posem per cas, les 23.32h. Com mon pare, m'he fet de llàgrima fàcil amb algunes petites coses.
M'emocione.
No sóc ningú.

(Com podré, doncs, escriure de les emocions sinó en les emocions?)




Visiteu, si us ve de gust, aquest bloc, d'on he copiat el vídeo.

2 comentaris :

Olga ha dit...

Abans plorava a sovint, ara ho faig cada dia i per tot. Goig, plaer, tristesa, impotència... trobe motius, com tu, en els detalls quotidians. Als meus fills els causa estranyesa veure com els ulls se m’enaigüen. Ells se’n riuen d’aquest excés de sensibilitat, heretat de ma mare. Aquest llegat legítim creix amb l’edat, ho tinc comprovat.

Més que de llàgrima fàcil, sóc de riu desbocat.

Begonya Mezquita ha dit...

Entre riu i riure hi ha poca distància, Olga, i, si tots dos són desbocats, tenim un còctel d'emocions que no hi ha cristo que l'ature. Cal aprofitar aquesta riquesa, madò.