Cos mortal

Amadeu Sanz tenia una idea. En parlava sovint. Volia fer un espectacle sobre Vicent Andrés Estellés. Eren els anys feliços i indocumentats del Clot del Moro. L'Estellés, redactor periodista de Las probinsias, vetllava a les nits i inventava versos. Algunes nits, Ausiàs March li feia companyia. Alguna cosa en va quedar, crec, d'aquella pensada, d'aquell somni. Els projectes és el que tenen: ara hi penses, després la llavor madura i va per camins potser aliens a la idea original. Però finalment, germina.



Si hagués de fer un treball sobre Estellés, no parlaria de poesia, parlaria de la vida. Aquestes paraules són les que acaba dient Toni Sendra, un jove de 26 anys, amb el treball que ha presentat a Cinema Jove, una mostra del setè art que es realitza al Cap i Casal des de fa uns anys.
Cos mortal és la història d'un jove que es dedica a fer la neteja dels carrers de la ciutat del Túria amb aquelles maquinetes que es condueixen des d'una cabina de dimensions minúscules, i que porten una mena de graneres giratòries que aspiren la merda i repassen l'asfalt per treure-li un llustre impossible. Horaci, nom del protagonista, dedica el seu temps lliure a reunir informació sobre Estellés per fer-ne un documental. No sap com ho ha de fer, no té diners, no troba el fil, però no deixa de buscar. Enrevista Mira, Pérez Muntaner, Keown i un personatge argentí que respon al cognom de Dalmau i que interpreta Juan Mandli. Revisa una vegada i una altra les cintes, llig El llibre de meravelles fins que ensopega amb Cos mortal


Així com cell qui és jutjat a mort, A.March.

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Campanares,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sat Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l'Albereda, Correus,
Nules, Monteolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d'Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l'Àngel.
I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz.

Aquest poema l'acaba obsessionant.Un poema que només es pot arribar a entendre en el context del llibre mateix i en aquest País Valencià que fa gust a poesia. Horaci es pensa que entre tots aquells noms hi ha amagat algun secret, el misteri de la ciutat, el recorregut vital del seu document. De cap manera, allò tampoc no li aclarirà res. A aquestes alçades, el protagonista ja no dorm, va cansat a la feina, la merda ompli sa casa. La mort d'un seu tiet, entranyable Blau, un colombaire aficionat a la pilota valenciana que broda l'actor Ximo Vidal, i una sensació desesperada de trobar-se en un carreró sense eixida, provoca un gir inesperat en la vida d'Horaci, aquest jove amb un nom ben estellesià (ja no escric èglogues...).



Potser Estellés n'ha estat l'excusa, la idea inicial. Les obsessions, les ganes de crear, de dir, les pròpies dèries, l'angoixa que ens arrossega cap a atzucacs estèrils.
El ben cert és que el resultat es deixa veure amb una amable complicitat. La València històrica, la que amaguen els governants a canvi de grandioses construccions de metacrilat, la llengua del carrer fuetejada per impactes de llum esfereïdora, el gest espontani obstruït per una pantomima constant, la mirada que mostra la transparència i la senzillesa de les coses fetes amb estima. Això és Cos mortal. La veu de l'Ovidi al ritme de la granera mecànica. Miquel Gil que llança el seu crit en els moments clau del film. El trinquet de Pelai, l'amor i el pimentó torrat.
I quina ràbia fa pensar que és difícil, o impossible, que aquesta arribe a ser el tipus de manifestació cultural per què ens poguem sentir representats, amb què ens sentim identificats.
Vaig eixir de l'estrena com si hagués retrocedit un grapat d'anys i hagués reviscut uns dies que feien olor d'alfàbrega i de terra humida. Pensava en la urgència de productes com aquest a les sales de cinema i a tot arreu.
Una bona merda, amics. Tot, els versos d'Estellés, les cançons per a xiquets i xiquetes, la poesia i el País Valencià, tot ho escombrarà la ignorància i la mala llet.
Si punxeu ací en podeu veure alguna mostra.