Metaforismes d'un fumador (2)

Heus ací una segona tanda de metaforismes, els més antics, que em van escriure entre el 95 i el 97 (òbviament del passat segle), amb una miqueta de retard sobre l'horari d'eixida previst atribuïble a la basca de final de curs i a la dispersió del fumador. Som alhora el tren que s'allunya i deixa cabelleres d'argent i el passatger que el veu anar-se'n des de l'andana. Som ací i enlloc.

Poseu noms al silenci:
se us estavellaran contra les roques,
se us abocaran en la fosca
en una completa estridència.
· · ·
Ja ho deia l’orb:
en la foscor m’hi veig millor.
· · ·
Diguen el que diguen
sentir
i callar
és certament antipoètic.
· · ·
Fume
perquè no puc fer
tantes coses alhora.
· · ·
Escriure és una forma de ser absent.
· · ·
No és escriure viure
paradoxes fonamentals?
· · ·
Fugues de la diversitat
en la paraula convergència.
· · ·
Em desprenc de la feixuga càrrega del real per iniciar viatges de foc i cendra. No exactament: el real se’m transforma en entranya. Ja no sóc jo qui parla sinó allò que crema.
· · ·
Tota opinió és, per definició, personal. Cal no ser, doncs, redundants.
· · ·
L’èxit és sempre sospitós. Sobretot el dels altres.
· · ·
S’escriu per aconduir algú de la mà pel bosc de les paraules
i proporcionar-li el dret a extraviar-s’hi.
· · ·
Poeta és aquell
que cada dia s’inventa l’ofici
d’afeixar mons per a les flames
amb la destral del silenci.
· · ·
La maldat és una forma de longevitat.
· · ·
L’escriptura és un estat de tensió absolutament prescindible.
· · ·
Tota escriptura és vehement. L’única indiferència practicable fóra el silenci.