Xiquets, xiquetes, poesia i País Valencià

Paco Muñoz explica sovint que no fou altre que el Joan Fuster qui li va dir:"Paco: fes música per a xiquets." I així va ser l'inici del cantant més conegut per xiquets i xiquetes d'ahir... però també d'avui! I és que la música infantil en català continua sent una altra mostra claríssima de la poca normalització de la nostra llengua. Més encara per als meridionals. Quan el meu fill era molt menut (que no fa gaire) sovintejàvem un parc a massalfassar. Hi solíem coincidir amb els xiquets i xiquetes de l'escoleta. La senyo quan no els cantava alguna cançó, els posava un radiocassette portàtil. Xiquets, xiquetes i senyo no parlaven altra llengua que el català. Fins que es posaven a cantar. Aleshores tot eren senyorsdongatos i trenesitosquehasentxucutxu!

Aconseguir música infantil en català per al Manel va ser l'enèsima frustració lingüística que, per habitual, fot menys (l'adaptació de l'espècie?). Un cop sentits mil vegades els cds del Paco Muñoz.... què? Vam haver de recuperar les cintes de la meua companya, passar-les de manera rudimentària a l'ordinador i obtenir, tatxaaan, uns cds amb La Pataqueta, La Trinca (quan encara no pensaven que eren jo què sé què) i els Pavesos. Mel.

I després el Xesco Boix: gravacions dels vuitanta en directe -vull dir: amb xicalla- que transmeten una emoció encomanadissa. Però ja tornem a ser-hi: els vuitanta.

És veritat que comptem amb una fornada de contacontes boníssims: el tio Vicent, el Carles Cano i, especialment per a mi, el Llorenç. Però de cantants anem justets.

El que es perfila com a hereu del Paco Muñoz és el Danimiquel el cantacançons. Com haureu observat el terme cantacançons és molt simptomàtic i aclaridor. Amb un estil molt i molt diferent del Paco, el Danimiquel -amb un recorregut encara breu... tres o quatre anys?- es creix davant de la canalla i és capaç de arrossegar xiquets i mares, xiquetes i pares a cantar, a ballar, a somiar i a riure amb mil i una cançons alhora que toca la guitarra, la dolçaina o la viola de roda.

L'altre dia vam assistir a una actuació que feia a la fira alternativa. I a més de cantar i ballar el meleketé i cantar totes les cançons (uns fans, nosaltres) vaig pensar en vosaltres que us aguaiteu per aquest bloc, ja siga escrivint o llegint. No només perquè en el fons som i sou nens i nenes. Sinó perquè en un moment donat, el Danimiquel presentà una cançó d'aquesta manera -cal tenir en compte que gairebé totes les famílies eren castellanoparlants i s'escoltaven el solsolet amb un gran respecte antropològic-:

"Ací al País Valencià..... que ja sabeu que és com li diem a la comunitat valenciana aquells a qui ens agrada la poesia..."

I vaig pensar que sí. Que és això. Que diem País Valencià perquè ens agrada la poesia. Mireu si ens calen els cantacançons!