diumenge, 17 de gener de 2010

Arribar fins ací

Dissabte passat vaig anar al Palau de la música de València per veure els Manel en directe. Amb aquest grup barceloní em va passar com amb els mallorquins Antònia Font. Des que al juliol vaig comprar-me el seu primer i únic disc Els millors professors europeus a l'Fnac de la plaça de Catalunya de Barcelona, no sentia cap més música. Què voleu? Sóc així d'obsessiva per a certes coses. En assabentar-me que venien a la ciutat prohibida, just al Palau on un col·lectiu de músics que breguen per la música en català, perquè tinga més espais on fer-se visible, s'havia tancat tota una nit com a acció protesta, va i, convidats no se sap per qui -no pas per la Rita-, apareixen els quatre joves a escena. He de dir que una mica freda, l'atmosfera que es crea en un espai com el del Palau. El públic assegut, allunyat, sense gosar cantar amb ells les cançons del disc que s'anaven succeint amb algun comentari previ del cantant... (són així de "sosos" o ho aparenten només?)
Malgrat això, i malgrat que hagués preferit una actuació a l'aire lliure, la festa anava prenent un aire més i més càlid, més proper.
Finalment, quan van cantar l'últim tema del disc, les Corrandes de la parella estable, aquell que va fent estrofes curtes que rimen amb "aquí", perquè es tracta de completar amb "i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí" en un in crescendo musical, els Manel van convidar el públic que tingués alguna cosa a dir a pujar a l'escenari perquè ho fes rimar amb aquesta tornada. I llavors, un jove moreno ja esperava als peus de l'escenari. Quan va pujar amb passes decidides, convençut del que havia de dir, s'amorrà al micro i va reivindicar el barri del Cabanyal, amb la rima que calia. Tot el Palau era una allau, dempeus i aplaudint. A partir d'això, una dotzena d'espontanis van desfilar per l'escena. Jo volia haver dit alguna cosa. Vaig pensar, també, en el Cabanyal, i en el carajillo que m'havia fet abans d'entrar, i en vosaltres, que no hi éreu...



Ara, després d'un parell de concerts al Palau de la música de BCN, on actuen amb la col·laboració de l'Oliver, vés per on, els Manel es tanquen per fer un altre disc. Els esperem. Nosaltres, mentrestant, tenim els nostres propis Manels.

3 comentaris :

Pere ha dit...

Respecte d'això que dius de la fredor del Palau i la sosor dels artistes, nosaltres els vam veure al Loco l'abril passat (el dia de Sant Jordi, per ser més exactes) i la cosa no canviava gaire. De la part del públic, sí, clar: l'espai és un altre i convida a unes altres coses (i tampoc no hi havia un senyor d'uniforme cridant l'atenció constantment de qui gosava cantar...). Però de la part dels músics, tot absolutament idèntic (sosor inclosa); fins i tot, allò que podia semblar més espontani del concert de dissabte passat.

Jose Manuel ha dit...

Jo des d´aquest dia sóc "fans", en plural, dels carajillos de ron negrita i dels Manel.
Sóc d´un poble del Serrans on n´hi ha vi, i és que... m´ha costat tant arribar fins ací.

en veu baixa ha dit...

Els esperem amb moltes ganes. Mentrestant, et faig una recomanació: "Els amics de les arts". També són molt bons i amb un grapat de cançons que se't queden a dins i no pots deixar de cantar-les tot el sant dia.