Ionesco

No us perdeu aquesta obra de teatre per res del món. Hi serà fins el 7 de febrer. El nostre Manel n'ha fet cinc cèntims al diari Levante. Més avall llegireu la columna on, més que no pas de l'obra, el Manel aprofita per a parlar de la situació del Cabanyal.





A la plaça del Rosari, en el cor del Cabanyal-Canyamelar, hi ha el Teatre El Musical, un exitós projecte multidisciplinar (el teatre, la música i la dansa en els seus múltiples vessants) que ja té sis anys de vida. No hi havia estat mai fins dimecres passat, amb motiu de l'estrena de Las sillas, d'Eugène Ionesco, dirigida per Joaquim Candeias.
Aquest teatre escenifica, com alguns altres espais de València, els contrastos i contradiccions en què viu i sovint malviu la nostra ciutat. Al bell mig d'un barri degradat a consciència per l'abandó institucional, les arenes movedisses de l'especulació i la burrera endèmica dels nostres governants, s'alça un digne parèntesi de cultura que demostra que és possible i desitjable rehabilitar sense destruir, conservar i transformar alhora. Un vell cinema de barri que ha mantingut intacta la seua façana i l'harmonia arquitectònica d'aquella placeta alhora que creava un espai funcional, ampli i lluminós, adient per a les pràctiques escèniques, amb el permís de l'excés de formigó i de les línies estàndards que encotillen la majoria de contenidors culturals d'aquesta ciutat, podria representar exactament el contrari del que el PP està resolt a continuar perpetrant en el sofert barri del Cabanyal. Siga com vulga, el cas és que El Musical, propietat de l'ajuntament, representa en certa manera una excepció a la regla dels grans fastos sense contingut que dicta la política aculturitzant del PP, segurament perquè la gestió autònoma de la sala depèn d'uns professionals competents com els de Tornaveu, amb Joan Carles Dauder al capdavant. El cas és que l'estrena de Las sillas, tot i la meua malaptesa per a les posades de llarg, em va reconciliar amb el cuquet del teatre, gràcies en part a aquests adminicles que pal·lien un poc la meua sordesa i, sobretot, a la solidesa de la proposta teatral.
La peça de Ionesco és complexa, d'una torbadora poeticitat, plena d'ecos i matisos, però els actors (la part principal sobre la qual descansa l'espectacle) van fer bo el repte: l'amic i paisà Juli Cantó estigué incommensurable i Cristina García, que té una energia que desborda, li féu molt bé el contrapunt. La decrepitud voltada d'aigües pútrides, el fracàs, l'adéu. I l'essència del teatre: la màgia d'uns personatges nus en les coordenades d'espai i temps.
MRC. Levante, 23 de gener de 2010