THE LOCH OF THE GREEN CORRIE

L'estiu passat vam estar-nos vint dies a Vancouver i la Colúmbia Britànica en companyia del meu germà Cèsar i del seu company Chris. En bona mesura dec al meu great brother, com m'agrada d'anomenar el meu amic-cunyat (parella de paraules que no sempre s'avenen bé), que és big i great alhora, el meu interès per l'anglès i la seua cultura. Veure amb quina facilitat, per descomptat no exempta de britànica disciplina, va arribar ell a dominar el castellà en un parell o tres d'anys, em va animar a endinsar-me pels esvarosos territoris de l'anglès fent el cor fort, que tothora rebota contra la tàpia de la meua sordesa, i viatjant des del zero o quasi de què partia a una altura que em permet haver-me-les ja amb una certa fortuna amb novel·les, assajos i poemes. Al Canadà, a banda d'algunes altres coses, m'hi vaig emportar The New York Trilogy de Paul Auster, de qui ja havia pogut llegir en l'idioma original el seu Man in the Dark i alguna altra novel·la en traducció catalana. Chris, que és un àvid i exigent lector (bé, de tant en tent s'abandona a l'abducció d'algun fast-food literari, sobretot amb les basques estivals de la Marina, tot s'ha de dir), als primers compassos de la nostra entranyable experiència pacífica (del Pacífic, vull dir també), em va recomanar de tot cor la lectura d'un text que li havia agradat força i que acabava d'assaborir amb molt de plaer. Es tractava (es tracta) de l'última obra d'Andrew Greig, un poeta escocès fins aleshores deconegut per a mi: At the Loch of the Green Corrie (2010). Per entendre'ns l'encabríem en el sofert gènere de l'assaig, d'un tipus d'assaig inusual per aquestes contrades i que probablement només pot fer un poeta de la qualitat d'aquest autor escocès. El llibre narra (descriu, reflexiona…) l'aventura d'anar a pescar una truita com a homenatge pòstum al seu amic, el poeta Norman MacCaig, mort uns mesos abans. Però aquesta és només l'excusa argumental perquè en el fons el que traça Andrew Greig és un viatge a la poesia de l'autor homenatjat, al propi passat, a les raons últimes de la poesia i, sobretot, al paisatge primordial de les Highlands escoceses, a la profunda identificació que s'estableix entre l'home, la terra i la paraula. Vaig devorar, tot i les dificultats i els laberints que em plantejava la llengua riquíssima d'Andrew Greig i les flexions volgudament escoceses de la seua veu, el llibre durant els dies de Vancouver. No deixava de ser estrany viatjar físicament pel Canadà però tenir l'esperit impregnat dels verds d'Escòcia, de la soledat dels seus paratges, de nadar en l'aigua intocable dels seus lochs i sentir l'olor de torba dels seus destil·lats (que libàvem també a glops petits i en veritat gràcies a una ampolla que havíem tingut la prevenció de comprar a l'últim aeroport britànic). No deixava de ser estrany tenir el cap en la poesia del tàndem Greig-MacCaig i en les terres escoceses mentre viatjava per aquella porta al Gran Nord de les expedicions del dinou (i els fantasmes de Jack London i Malcom Lowry tentinejant pel barri de Gastown) malgrat l'evident fil que uneix Escòcia i la Colúmbia Britànica i que apareix pels cognoms i la memòria, la immensitat i els llacs que esquitxen, com grans bassals, el mapa infinit de Canadà.
El poema, la traducció del qual tinc ara la gosadia de presentar-vos, crec que parla molt bé de tot això que amb línies grosses he tractat d'explicar ací. En ell es concentra tot el sentit del llibre At the Loch of the Green Corrie. D'entrada, hi trobe unes dificultats insalvables. La mateixa paraula loch, es pot traduir alegrement per llac? Ho dubte. I corrie, que és un espai de terra plana on s'assenta un petit loch o una cosa aproximada? Amb tot i aquestes “traïcions”, la senzillesa i profunditat dels  versos de Greig, la manera com dibuixen el sentit del que és l'experiència poètica, em van captivar des de primera hora, de manera que un dia em vaig sorprendre traduint-los al català i avui em decidesc a oferir-los als lectors de LPN. Salut! (I un altre dia em sorprendré –qui no se sorprèn és perquè no vol– fent-vos cinc cèntims de MacCaig, un altre poeta immens, perquè continue la conversa també en aquestes pàgines.)

1.800 FEET UP
The flower –it didn't know it–
Was called dwarf coronel
I found this out by enquiring.

Now I remember the name
but have forgotten the flower.
The curse of literacy.
And the greed for knowing–

I'll have to contour again
from the Loch of the Red Corrie
to the Loch of the Green Corrie
to find what doesn't know its name,
to find what doesn't even know
it's a flower.

Since I believe in correspondences
I shrink in my many weathers
from whoever is contouring immesurable space
to find what I am like –this forgotten think
he once gave a name for.

A 1.800 PEUS La flor –ella no ho sabia– / Es deia coronel nana. / Ho vaig descobrir preguntant // Ara recorde el nom / però he oblidat la flor. / La maledicció de la lletra. / I l'ansietat per conèixer– // He de recórrer de nou el camí / que va des del Llac de la Vall Roja / al Llac de la Vall verda / per trobar allò que no coneix el seu nom / per trobar allò que ni sap / que és una flor. // D'ençà que crec en les correspondències / m'empetitesc en qualsevol oratge / des d'aquell que recorre immensurable espai / per buscar el que és com jo –aquesta cosa / oblidada a què un colp vaig donar nom.