Més que un club

Això de LPN va començar fa poc més de quatre anys, allà pel novembre de 2004: Açò ja rutlla, diu el títol de la primera entrada. 17 posts en un mateix mes, per començar, no està gens malament! Teníem ganes de veure créixer allò, de farcir la pàgina que havíem creat de paraules, de poemes, sobretot. Però, com és que va sorgir la idea?
Treballàvem al Clot del Moro i, des del departament de llengua se’ns va ocórrer la idea, tot just començàvem el curs 2004-05, de convocar un pati a la setmana els i les alumnes que tenien gust per la lectura o, si més no, aquells i aquelles que volien reanimar la cara literària i lúdica de l'institut. També alguns profes s’afegiren en aquell projecte engrescador. No sabíem exactament què buscàvem però a inventar un nom La paraula és nostra -per bé que amb connotacions un tant cumbaià, com digué algú- i veure'ns les cares amb una certa periodicitat i compromís, en teníem prou. I l’èxit fou rotund! Tot i que després de dies i setmanes d’insistència el grup es va quedar reduït ben bé a la meitat dels qui havíem començat, l'activitat ja era més que un club. Setmana rere setmana, plogués o bufés el vent de mestral, allà, a l’aula de música, sempre hi havia algú.
Durant aquell temps, l’Amadeu ja era quasi un boig enamorat de les tic i, amb el seu mac, ens va posar a to. La proposta de transportar allò que passava cada dimecres a un espai virtual, a un bloc, ens va picar la curiositat. I així va nàixer el que ara veieu. El maig de 2005, com una primavera exhuberant i pletòrica, vam arribar a publicar quasibé un post diari. Les alumnes de 2n de batxiller escrivien poemes, cançons, pensaments. Nosaltres també. Vam conéixer el vilòbit, el tristany, el de l’estació de trens, el pere, la isnel, el josep, l’àngel, amb la complicitat dels quals acabàrem de consolidar el nostre perfil i la nostra presència a la xarxa. Hi hagué recitals, presentacions, posades de llarg, cursos, tallers, experiències vàries que enriquien l’activitat dins i fora del centre, dins i fora del bloc.
És cert que hem travessat èpoques de silencis i sequeres, d’abundàncies i cornucòpies, de soledats i de multituds, però el que val és que hem resistit els embats del temps.
Ara per ara, deslligats de la tasca docent al Clot del moro, no tots cinc, és clar, que l'Àlex encara hi és, LPN ha esdevingut una publicació, tal i com resa el subtítol, d’art, literatura, poesia, fotografia, música i tipografia. Eclèctica en interessos com polimòrfica és la fauna humana que compon l'equip de redactors. Sense alumnes i més desvinculats del món educatiu, els cinc membres que en formem part (i alguna mitja presència que, com els àngels, és més aviat etèria) publiquem el que els astres ens dicten, puntuals i ordenats, al compàs d’una estranya música que ens acull a tots cinc i ens cita davant de la paraula. Cadascun de nosaltres escriu d’una manera, amb un estil diferent, però diria que hi ha un fil màgic que ens aplega a tots. L’Amadeu, l’Àlex, la Begonya, el Manel i l’Olga coneixem el llibre d'estil de LPN i l'hem fet ben nostre.



Això, més o menys, és el que tractarem de dir el proper dissabte 7 de febrer a l'OCCC.