diumenge, 28 de març de 2010

Panxampla

Diuen que els gossos acaben per parèixer-se als seus amos tot i que sovint passa a l'inrevés (depén de qui porte la corretja). El cas és que el nostre gos Panxampla s'ha quedat sord com un cudol. Com que la sordesa és independent de la voluntat –humana o canina–, descarte la possibilitat que s'hi haja tornat per solidaritat o empatia amb el seu amo, però el cas és que ara ens assemblem una miqueta més. Notàvem des de feia temps que el gos anava cada vegada més a la seua bola, que tardava a respondre, quan ho feia, a les nostres ordres, però ho atribuíem a la burrera que sol acompanyar l'acumulació d'anys (com li passa al seu amo) i que en el cas de Panxampla en són tretze, molts per a un gos. Per falles, quan vam viatjar a Marràqueix, vam deixar-lo en una residència per a gossos que hi ha a Puçol. En anar a arreplegar-lo fou quan ens adonàrem que sordejava, però no poc més o menys, com jo, sinó d'una manera absoluta, com si de sobte se li haguessen obstruït les orelles. Ja veurem què ens en diu el veterinari, però de moment, quan passegem pel carrer i el porte solt, faig servir amb major èmfasi els gestos que ja feia per acompanyar les meues ordres verbals. Com que Panxampla ja tenia completament mecanitzades les lleis del moviment que exigeix el trànsit pel jardí de la Gran Via, la cosa no té massa complicació (excepte quan apareix per allà alguna gossa abellidora –i en el cas de Panxampla ho són totes, sobretot les que estan en zel– ja que llavors les úniques lleis que hi compten són naturalment les de la biologia).
Com deu ser ara el seu món, privat d'estímuls sonors? Què sent (si sent res) en aquella immersió en l'opacitat del silenci que jo experimente quan em lleve els audiòfons? Si la seua sordesa no té remei, Panxampla no tornarà a escoltar aquelles paraules que conformaven el seu codi verbal: vine, quiet, pilota, carrer, passejar, Panxampla (amb totes les variacions: Panxi, Panx, Pinxo, Panxuelo…), anem, busca, ací, amb mi, corre, dóna'm la mà, senta't, coixí, a dormir, anem a casa i alguna més. Haurà d'endevinar, privat de la melodia de les nostres veus, en quin estat d'humor es troben els seus amos. Per la nostra banda, trobarem a faltar la seua presència automàtica al nostre costat cada vegada que desemboliquem el paper del companatge, aboquem les restes dels plats a la brossa o gratem els granets d'arròs de la paella. Ja no serà davant la porta de la cambra quan ens hàgem alçat ni a l'espona del llit amb els primers moviments de deixondir-nos. No ens avisarà dels mínims sorolls que es produesquen a l'escala ni amagarà el cap quan passe un autobús al nostre costat.
Però Panxampla és, bàsicament, un gos ensumador, capaç de clavar el musell en els llocs més impensables. Ara es dedicarà amb més passió a llegir els rastres de pixum, abstret dels sorolls de la vida urbana, i haurà d'aguditzar la vista, que en els gossos no és gaire fina. Sort que (a diferència del seu amo) en els altres aspectes de la fisicitat es troba més fresc que una lletuga, malgrat l'edat. Quina parella de dos, l'amo i el gos, que han hagut de fer de tants aspectes de la sonoritat una qüestió metafísica, un magatzem de memòria, una adaptació curricular, un entrenament per acarar altres dèficits més seriosos de l'edat. Quina parella d'especialistes en l'art de la supervivència enmig del món de la depredació!

8 comentaris :

Olga Gargallo ha dit...

Panxa, benvingut al club de l'enriquit món interior, subterrani, subaquàtic, on els decibels es perden entre el cant de les sirenes. Jo també vaig fent camí.

Amadeu Sanz ha dit...

Magnífic articlet, company. Quan parlem dels nostres gossos, no parlem sinó del millor que hi ha en nosaltres. Sempre he cregut que són mestres, en realitat, que ens ensenyen com podem arribar a ser de bons si tenim el valor. Fot-li una galtadeta carinyosa al Panxampla de la meua part.

Francesc Mompó ha dit...

Almenys, la incivilitat de les falles no li farà tanta nosa; per cercar-li alguna cosa positiva.
Un calbotet carinyós per a ell.
Salut i Terra

Perifèric Edicions ha dit...

Gran, molt gran!

rosa escrivà ha dit...

Gestos, comentaris, experiències, escrits que m'arriben de Manel, com aquest que acabe de llegir, em fan pensar que, perdre l'oïda en aquest món que ens ha tocat viure, tan sorollosament "deshabitat", no és perdre sinó guanyar. Gràcies!.

Begonya Mezquita ha dit...

Ara borda sense convenciment, com els polítics d'aquest poble, també una mica durs d'oïda (just do it, just d'oït) :)

Josep Porcar ha dit...

És fotut això de la sordesa, però tindrà els seus avantatges. No haurà d'escoltar els silencis del Gens Honorable, per exemple. Tot i que m'ensume que Panxampla no feia aquest sacrifici auditiu que nosaltres fem. I això deu ser una mena de saviesa. ;-)

Salut!

Príncep de les milotxes ha dit...

Vaja, què serà això dels poetes amb gos un accident, una moda, una necessitat?
Salutacions Panxi, fas cara de bons amics

Jana.