Prometeus

Tant de bo pogués parlar de poesia cada dia amb els amics i amb la família, o simplement comentar l’oratge. No em resulta fàcil escollir el tema de conversa ni el diàleg diari que mantinc en secret amb el meu jo. Darrerament massa vegades em veig abocada a l’abisme de les notícies que don Friolera o Gregori Samsa trobarien exagerades. Escolte la ràdio, llig la secció de barbaritats valencianes i automàticament me n’oblide dels fruits saborosos o de la boira que envolta els merlets del meu castell.

No trobe consol en saber-me una més dels prometeus que, dia rere dia pateixen el càstig d’estar encadenats a la columna on una fera alada els menja el fetge. Tot per robar el foc a Zeus i lliurar-lo als homes. Així els nostres agosarats prometeus lliuren la llum, la veritat, cada dia als seus articles, als espectacles, a les manifestacions, al carrer, malgrat les gavines rialleres que, després de menjar als abocadors les deixalles, vénen a espicassar-los el fetge.

Tant de bo el nostre Manel es pogués alliberar de les cadenes que el lliguen a la columna setmanal i ens parlàs, des del turó on bufa vent de llevant, de tot el que hi veu. De l'oreig, de l'escuma o de les mimfes. Si vol i li ve de gust, de Zeus.

A mi mateix m’agradaria poder tornar a parlar de poesia o de si fa fred i plou.