La vulva catalana

Joan, el meu fill menut, passa els dies preguntant a tort i a dret “tu tens pilila o vulva?”. Les cares de la gent enquestada són un poema sempre. El tema, em sembla, no és només que ens manca l’hàbit de parlar dels nostres genitals. La qüestió, com gairebé sempre -ai las!- és el nom. El mot pilila -pilil·la?- no espanta ningú. Com tampoc no ho faria xufa ni penis. El mot vulva és el que sotraga les nostres oïdes. La vulva esmussa. De noms populars hi ha un grapat, és clar: el parrús, la tomata, la figa... Però ens trobem davant d’una paradoxa asimètrica: xufa és a figa el que penis és a...a.... I és que clar, com és ben sabut, no totes les dones en tenen, de vulva. Moltes d’elles, me n’he estat informant, disposen de pometa. N’hi ha d’altres, abundants també, que fan servir un cul de davant.

L’efecte psicològic de tot plegat no es deu poder menystenir.

I m’ha recordat una conversa amb un pare company de l’escola del meu fill major -el menut, com que té pares mighipis, no va a l’escoleta i clar, es dedica a preguntar obscenitats-. Aquest company, valencianoparlant de tota la vida i que està molt lluny de qualsevol secessionisme lingüístic, quan va sentir-me amollar el mot català (tot referint-me a la llengua) em va confessar que era un mot que li esmussava, que no ho podia evitar. Li esmussava el nom de la seua pròpia llengua.

L’efecte psicològic de tot plegat...

I jo, que sóc home i català convers, m’inquiete.