Una història qualsevol

Si m’hagueren dit que les petjades d’aquelles nits d’estiu pels carrers del poble en festes, detinguda en una cantonada mirant com passava la gent o com passava el temps, formarien part d’un sol record, les hauria viscudes d’una altra manera; més conscient, si això fóra possible. Fer-se gran és fer-se conscient del temps. I com em revé tot allò ara; amb quanta força, quanta vida pròpia. La lectura d'Argos el ciego, de Bufalino, em provoca aquesta sensació un diumenge a la vesprada. Els amics haurien estat més comprensius, la lluna més real, les vigílies més fresques, els somnis del migdia més càlids i jo més aprenent de tot.
Ara és tard. Amb el temps que ha passat, cap a on vaig? Cap a on mene el meu cos? Ho dic amb una veu còmplice dels records, ensinistrats o no, que s’han dipositat al fons de la copa. Em commou l’aposta que faig amb el temps. Vindrà un altre estiu, i un altre, i potser el record es maquillarà amb unes altres pólvores. Ara, però, fulgura als meus ulls cansats, fácil i difícil de saber-lo meu o de qui altre.
Persianes de la vesprada a mig baixar, rajos de llum sobre els mobles de l’estança, innocència evocada de la joventut que retorna amb un aire de melancolia, un principi de tremolor a l’ànima. Extravagants, sorprenents petjades d’aquelles nits que puc reviure si tanque els ulls: una silueta menuda amb una curiositat infinita i un sí per principi ocupa un lloc al carrer quan tot és de color porpra, encés. La música sona al fons i el fum difumina les façanes de ciment, nues. Distàncies imprecises i un cel estrellat que cobreix els nostres caps, que fa i desfà el camí entre un poble i un altre.
Puja l’olor humida a les temples i no és moment de saber-se protagonista de cap història, una història qualsevol.