dimecres, 23 de juny de 2010

Salomó Dori

Vaig conèixer Salomó Dori l'últim curs de l'antic batxillerat, en COU, l'any 1974. Cada divendres anàvem a emborratxar-nos a El Parralet, el simpàtic refugi de pecadors que hi havia en un carreró sense eixida al final del carrer de la Font del Vidre. Uns quants bars de la nostra primera joventut encara eren així, anacrònics, desenfadats, barats, sobrevivents als baixos de les cases modestes d'obrers del casc antic: els populars i de mala anomenada cellers alcoians. En rigor, aquell fou el primer bohemi que vam conèixer entre els efluvis del fum i la trèmula algaravia del cafè gelat (més conegut per cafè licor). Quan arribàvem a El Parralet, ell ja hi era, amb un barralet de Pastor, en una taula de la terrasseta que donava al riu si feia bo, en un racó del local mal ventilat quan feia fresca, amb una pila de fulls escampats escrits a mà amb una cal·ligrafia diminuta i molt acurada i uns quants llibres. Encara treballava a la facultat de lletres de l'Autònoma de Barcelona, de manera que la seua presència allà es va reduir de fet a unes dates molt concretes que la meua memòria potser ha anat eixamplant amb el temps. Era una vintena d'anys més gran que nosaltres, tot un abisme que el seu tarannà obert i la nostra curiositat insaciable (i l'empenta fraterna del cafè, és clar) van poder salvar des del primer dia. Al costat de la música i les cançons, el repertori infinit de les quals repassàvem sense desmai amb un Jordi Botella i un Carlos Pérez en estat de gràcia a la guitarra (beure era, abans que res, una excusa per cantar), ja començava a brostar entre alguns de la colla la passió per la literatura. I fou sobretot per aquesta passió que vam anar acceptant la companyia i el mestratge de Salomó Dori, que ell exercia sense cap mena de petulància, content de poder orientar discretament les nostres primeres passes poètiques, de tenir cura (sense que es notés) d'aquell prometedor jardí crescut en l'ambient ensopit i àgraf de l'Alcoi de 1974. A excepció de Joan Valls, poeta que valorava i respectava malgrat la màscara grandiloqüent amb què solia cobrir el seu personatge públic, Salomó Dori era inflexible en els seus judicis: tot el que s'escrivia als països catalans (expressió que vam sentir per primera vegada dels seus llavis) era “una puta merda”. I l'oposició al franquisme, en ple, una colla d'inútils incapaços de portar la República.
Iconoclasta per voluntat, lucidesa i herència (no sabria dir en quina proporció), Salomó Dori ens fascinava amb les seues xarrades, amb la facilitat amb què lligava tots els fils de la trama, per la infinitud del paisatge que entrevèiem en les seues paraules. El contacte amb ell fou breu però crucial: cartes que travessen els anys 70s, 80s i 90s enviades des dels llocs més exòtics del planeta; les seues visites als nostres pisos d'estudiants a València, de camí a Barcelona, abans que enviés a pastar fang la seua càtedra de literatura catalana i s'exiliés a la Vall d'Alcalà, el seu domicili a hores d'ara més estable i on reposa a temporades d'un nomadisme gairebé compulsiu.
L'any 1994 em va enviar un llibre, sorprenentment publicat per una editorial tan normaleta com Bromera. A La vida sexual de Fernando Pessoa (un dels seus tòtems literaris) inventa cinc històries pornogràfiques per a altres tants heterònims del lisboeta. La broma literària no tindria més conseqüències per a nosaltres (deixem de banda ara el judici que ens mereixen aquestes narracions) si no hagués atribuït a cinc dels seus antics companys i deixebles de taverna l'autoria dels treballs (sota l'excusa increïble d'estar presentant un inèdits de Pessoa): a Jordi, a Gustavo, a Ximo, a Pep i a mi. La veritat és que ens ho vam prendre amb bon humor, com un homenatge a la nostra vella amistat, i que vam aprofitar l'única presentació del seu llibre, feta a la Vall d'Alcalà, per visitar el mestre, el genialoide, el desconegut Salomó Dori. El mateix any vaig fer servir una cita d'un poema seu per encapçalar Els jocs de l'obsidiana, la darrera part d'Erosions. Salomó Dori és un personatge tan esmunyedís com la seua poesia, de la qual amb prou feines en queden traços en revistes introbables i en cartes manuscrites que conserve, esgrogueïdes pel déu cronos, com una relíquia que algun dia haurem d'exhumar. Ací teniu aquell esgrafiat estrany:

On ens menarà l'atracció de la llum captiva?
En aquests jocs de mineria
per les andrones de la nit
percorrem l'absència.


Fruit dels seus contactes lusitants, l'any passat va aparèixer l'edició portuguesa dels falsos relats pessoanians. Us en reproduesc el pròleg signat per Salomó Dori per si això pot completar una mica l'esbós que avui presentem a LPN. Diu així:
“Han passat quinze anys de la primera edició, en català, d'aquests relats sorgits de la mà genial i polièdrica de Fernando Pessoa. Si no em falla la memòria, el llibre no va merèixer llavors més que una esquifida ressenya en una revista de segona o tercera fila. El món acadèmic i benpensant i la crítica llepaculs que li aplaudeix les gràcies es degué resistir aleshores tant com ara a considerar aquestes narracions com a verídiques. No cal dir que qui açò signa no ha caigut mai en la temptació d'aportar proves documentals que en demostrassen l'autenticitat: que s'ho fenya el poder! Al silenci que va envoltar l'aparició d'aquells relats i a la languidesa en què transcorre la vida dels exemplars bellament publicats de l'obra en les polsoses prestatgeries del magatzem de l'editorial (això si no els han guillotinats ja, adduint manca d'espai, en una pràctica que comença de ser penosament habitual entre els valencians) no podia respondre jo sinó amb el silenci i la indiferència.
Per tot això, quina no va ser la meua sorpresa quan fa uns mesos vaig rebre una carta del senyor Mário Augusto Rosa dos Santos, de Palimpsesto Editora Unipessoal, amb seu a la Rua Borges Grainha de Lisboa, i en la qual m'expressava, en un estil digne de la gran tradició literària portuguesa, el seu interès a rescatar de l'oblit els relats eròtics de cinc dels heterònims de Fernando Pessoa i donar-los a la impremta en la llengua original. Que un editor de l'altra banda de la península, a Portugal, el lloc on en la lúcida inversió del mite ancestral feta per Saramago “s'acaba la mar i comença la terra”, volgués ressuscitar aquells papers; que a més la seua editorial portés el tan suggestiu nom de palimpsest, que jo mateix vaig fer servir per titular una obra de joventut del meu heterònim (en això, com en tantes coses, he seguit humilment les ensenyances del mestre) Jordi Botella; i que, per no fer-ho més llarg, el domicili de l'editorial estigués ubicat al carrer d'un Borges (Grainha en aquest cas), que em duu a imaginar misteriosos vincles amb un altre dels meus monstres literaris, no podia ser sinó la suma d'una sèrie de factors que convergien en allò que denominem un colp de fortuna. De vegades passa el tren de l'atzar i ens ha de trobar amb les maletes preparades a peu d'andana, que és el que m'ha passat a mi en aquesta ocasió sense pretendre-ho. Tot això, és clar, no hauria estat possible sense l'ull escrutador i l'olfacte d'un editor inquiet, en Mário Augusto Rosa, gràcies al qual aquests relats, en un viatge estrany i excepcional, seran publicats per primer colp en la seua llengua original després d'haver-ho estat, sense pena ni glòria, en català. Que les paraules de Fernando Pessoa tornen a les fonts primigènies del portuguès i assacien la set dels seus lectors naturals!
Hi ha més motius per celebrar l'avinentesa d'aquesta primera edició en portuguès, és clar. I no n'és el menor el pont que s'hi estableix entre Portugal i el meu país, que enllaça i separa l'ampla i amenaçadora Castella. Si els portuguesos van aconseguir sostreure's a les urpes dels castellans fou, en part, perquè saberen aprofitar la nostra Guerra dels Segadors, allà pel segle XVII. I el que la Història es pren potser el temps ho recobra. ¿Qui sap si aquest petit pont que avui es reconstrueix entre Portugal i els Països Catalans no està cridat a ser un pas més cap a la necessària llibertat i fraternitat dels pobles que, en paraules de Salvador Espriu, conformem la vella Pell de Brau?
Arribats ací potser caldrà dir alguna cosa a propòsit d'allò en què he ocupat els anys i els afanys des del meu retir voluntari a la Vall d'Alcalà. No dels vaivens brillants o grisos de la meua biografia (a qui importa la vida d'un escriptor solitari?), aspectes tan cars a la incultura obscena de l'espectacle dels media en què volen sumir tota la literatura, sinó de l'essencial de l'obra que em justifica com a home –ai las!– compromès amb la cultura. Tampoc diré res sobre els camins que em van dur al descobriment d'aquests relats eròtics de Pessoa, fa més de quinze anys, fidel com sóc a un pacte de silenci que se'n vindrà amb mi a la tomba i que –espere amb un indissimulat esperit de revenja– produirà més d'un maldecap a certes rates de biblioteca. Zelós sempre de la meua intimitat i convençut que el recurs heteronòmic no fou un simple joc del mestre portuguès, sinó una font immensa de saviesa a través del diàleg, he mantigut la ploma alerta a través de diversos noms, antagònics i per això mateix complementaris: amb Ximo Llorens, cronista de l'actualitat periodística, m'he donat a l'escriptura teatral i al relat curt; a Gustavo Cardenal l'he fet escriure en castellà rigoroses novel·les rigorosament inèdites i alguns, imprescindibles, tractats gastronòmics en col·laboració amb Llorens, a més d'esclaridors articles per a la premsa local; amb Pep Jordà he signat guions per a documentals i llibres de contes; a l'adust heterònim de Jordi Botella, el més polifacètic, l'he fet novel·lista, poeta, dramaturg, crític circumstancial i lletrista de rock; i al Manel Rodríguez-Castelló, a més de poeta, comentarista literari puntual i narrador a estones, el faig aparèixer cada setmana en les pàgines del diari amb columnes incendiàries. Tots junts conformen el petit univers de la meua escriptura desvagada i fragmentària, i si ací en done fe és només perquè estic convençut que aquesta edició en portuguès serà inaccessible als habitants de la pàtria del menfotisme, i per si pot despertar la curiositat del lector lusità, sortosament aliè a les petites i grans misèries dels valencians.
Quant al lloc on tot això s'ha esdevingut i s'esdevé, la Vall d'Alcalà o Alcalà de la Jovada, on he trobat el paisatge i la pau necessaris per als meus projectes, a les muntanyes del sud del País Valencià, comarca de la Marina Alta, apuntem que fou la pàtria d'al-Azraq, dit el Blavet, l'últim cabdill moro que plantà cara a Jaume I, el Conqueridor cristià d'aquestes terres. Molts anys després, el 1609, pel barranc de Malpàs, que veig cada dia des de la finestra del meu estudi, els darrers moriscos valencians van emprendre el camí definitiu cap a l'exili. Faig vots perquè aquest no siga el destí de l'actual poble valencià, arrossegat per la voràgine d'una mal entesa modernitat i ofegat pels tentacles anorreadors d'una globalització que destrueix les petites coses. Petites o grans, són al capdavall les nostres. Per molt que el temps acabarà per endur-s'ho tot, com diu Álvaro de Campos, “mentre el destí m'ho concedesca, continuaré fumant”, que és una manera molt simple i directa d'expressar la fidelitat que ens devem a nosaltres mateixos. La resistència, al capdavall, és una forma de victòria, la de l'humil paper, la de les paraules i els llibres, en un món que flirteja tothora ran del col·lapse i els abismes sense retorn”.
Arran de l'encontre a la Vall d'Alcalà, els seus falsos heterònims vam saber que Salomó Dori prepara des de fa anys una cosa sobre la revolta obrera d'Alcoi coneguda com el Petroli. Si la seua misantropia i la seua salut li ho permeten, confiem que algun dia podrem conèixer-ho.

1 comentaris :

Pepe ha dit...

A. Caeiro, "Testament": "Enllà del mur del meu mas és nit de Sant Joan". Ahir va ser aquesta nit. B. Soares, "Libro del desasosiego": "Paso por una calle. Me trastorna, sin esperármelo, un olor a los cajones del cajonero: oh, Salomó mío, te apareces ante mí y soy, por fin, feliz porque he regresado, gracias al recuerdo, a la única verdad, que es la literatura" (nº142) ¿No més una casualitat? ¿Què domini tenia Pessoa de la quarta dimensió? Inquietant, força inquietant. Jo, ja no sé què pensar.