diumenge, 6 de juny de 2010

L'últim ubych

De totes les formes possibles de soledat tal vegada la del darrer parlant d'una llengua no siga la més cruel. No sé si algun dels mites que més fortuna ha fet, com el de L'últim mohicà, incloïa l'aspecte lingüístic, ni si la part més dura del robinsonisme consistia a no poder comunicar-se en anglès ni amb Divendres. El nàufrag aïllat de L'illa del tresor, que ara no recorde com es deia, tenia al seu favor la companyia-esperança d'una immensa fortuna i el fet que el final de la novel·la era més poblat que un centre comercial en dia de rebaixes.
No sé on vaig llegir que de les 6.000 llengües que hom calcula que hi ha al planeta (trist catàleg que no ha obtingut mai el vistiplau de la verificació científica ni potser l'obtindrà mai), 3.000 pam dalt pam baix desapareixeran durant el fenomenal segle de la globalització que va començar fa una dècada. El lingüicidi, que és una forma de genocidi, i la reducció frenètica de la biodiversitat potser són fenòmens més estretament lligats que no ens pensem. Siga com vulga, no costa imaginar variants més infames de la soledat que la molt tràgica que deu enfrontar l'últim parlant d'una llengua, si més no perquè el suposem necessàriament bilingüitzat abans del darrer sospir i perquè no descartem que més d'una llengua haja expirat abruptament per la mort no d'un individu sinó de molts d'ells més o menys alhora i de mala manera. Afegim-hi el fet que les diverses formes de soledat no són (com diuen que tampoc ho són les llibertats) incompatibles entre elles, constatació que es troba a la base de la popular dita que afirma que qui és desgraciat fins amb els collons entropessa.
L'altra literatura, la científica, en donar-nos el nom de l'últim o última parlant d'una llengua, en personificar-nos el repetit drama escatològic, afegeix un pèl d'esgarrifança a l'estupor que –supose que sobretot entre els parlants d'una llengua més o menys minoritzada: els altres se'n solen fotre– sentim amb aquest tipus de notícies que de tant en tant amenitzen les pàgines marginals dels diaris. Ací teniu el pobre Antonio Urbino, el darrer parlant del dàlmata, omnipresent en els nostres precaris estudis de romanística, o la Sra Boa, última parlant de la llengua bo d'una illa de l'Índic que va servir perquè no fa gaire J.F. Mira adobés la seua columna setmanal a El País amb tendres llagrimetes per la futura desaparició del valencià (d'ací a cent anys, tots calbs, of course).
El que avui us propose és un poema inspirat en la mort de Tevfik Esenç, l'últim parlant d'ubykh, una llengua caucàsica amb 83 consonants que la paciència d'un parell d'investigadors ha pogut salvar, si no de la mort efectiva, almenys de l'oblit.
Quant a l'autor del magnífic poema que vaig traduir l'estiu passat, John Burnside, a penes us puc dir que me'l va fer a mans el meu cunyat Chris, escocès com el poeta, i del poema en qüestió, que pertany al seu llibre The good Neighbour, publicat per Cape Poetry en 2005. Imaginar com és el final d'una llengua, el final d'una vida, potser és només a l'abast de la bona poesia.






THE LAST MAN TO SPEAK UBYKH

At times, in those last few months,
he would think of a word
and he had to remember the tree, or the species of frog,
that sound denoted:

the tree itself, or the frog, or the state of mind
and not the equivalent word in another language,
the speech that had taken his sons and the mountain light;
the graves he swept and raked; the wedding songs.

While years of silence gathered in the heat,
he stood in his yard
and whispered the name of a bird
in his mother tongue,

while memories of snow and market days,
his father's hans, the smell of tamarind
receded in the names no loger used:
the blue of childhood folded like a sheet

and tucked away.
Nothing he said was remembered; nothing he did
was fact or legend
in the village square,

yet later they would memorise the word
he spoke that morning, just before he died:
a name for death, perhaps,
or meadow grass,

or swimming to the surface of his mind,
another word they had, when he was young,
a word they rarely spoke, though it was there
for all they knew that nobody remembered.

L'ÚLTIM HOME QUE PARLAVA UBYKH

De vegades, en aquells darrers mesos,
pensaria en una paraula
i hauria de recordar l'arbre, o el tipus de granota
que els sons indicaven:

l'arbre mateix, o la granota, o l'estat de la ment
i no el mot equivalent en una altra llengua,
la parla que havien adoptat els seus fills i la llum de la muntanya;
les tombes que ell rastellava i torcava; les cançons de noces.

Durant anys de silenci reunits en la calor
ell s'estava en el seu pati
i xiuxiuejava el nom d'un ocell
en la seua llengua materna,

mentre la memòria de la neu i dels dies de mercat,
les mans del seu pare, l'olor del tamariu
anaven esborrant-se en els noms que ja no s'usaven:
el blau de la infantesa plegat com un llençol

i desat.
Res del que deia era recordat, res del que feia
era realitat o llegenda
a la plaça del poble,

però més tard ells memoritzarien la paraula
que ell va pronunciar aquell matí, just abans de morir:
un nom per a la mort, potser,
o herba de prat,

o nadant cap a la superfície de la seua ment,
una altra paraula que tenien quan ell era jove,
una paraula que rarament pronunciava però que era allà
per a tot el que coneixien i ningú no recordava.

3 comentaris :

Amadeu Sanz ha dit...

Brutal, Manel, la reflexió i el poema. Sembla interessant aquest Burnside, amb un nom tan interessant també. Siempre m'havia fascinat el cas del darrer parlant del dàlmata, envoltat els últims anys de la seua vida de filòlegs fornits de magnetòfons per enregistrar el seu darrer rot. No coneixia el seu nom, Antonio Urbino, quina posteritat.

Amadeu Sanz ha dit...

Olga, ix del loop en què t'has posat.

pepe ha dit...

Perdre una llengua és perdre un sentiment del món, un "sentit" diferenciat i únic. Però, pel que sembla, d'explicacions i certeses anem sobrats. Acabarà definint-nos el que hem perdut, el que no som? Quin deler suïcida tenen alguns que es diuen valencians? Preciós article i poema, Manel.